Un Nobel més que amortitzat
El premi Nobel de literatura concedit a Bob Dylan ha provocat reaccions diverses. N’hi ha que centren el debat en el gènere. ¿Tenen qualitat literària les lletres de les cançons? ¿Són assimilables a poesia? És innegable que les lletres de les cançons poden tenir qualitat literària, però també és evident que no és només la qualitat literària la que les popularitza. En el cas de Dylan, les seves lletres han marcat una època i són icones lingüístiques i musicals d’una actitud vital per alguna cosa que va més enllà de la literatura. Dylan va fer servir de trampolí un profund malestar social i uns desitjos de canvi, i els va deixar tirats, un cop convertit en estrella, amb la mateixa freda ambició narcisista que va deixar tirada Joan Baez. Però això, encara que pugui tenir implicacions ètiques, té ben poc a veure amb la qualitat literària d’unes lletres que són prou elusives i ambigües perquè s’hi pugui percebre -sobretot si s’hi projecta- un intens alè poètic.
El que a mi m’entristeix del premi Nobel a Dylan -i el que jo en criticaria- és que consagri l’hiperconsagrat. I aquí entrem en un debat diferent: el que es planteja quina és la funció dels premis i, més concretament, de premis com el Nobel. Ningú pot negar que si alguna cosa no necessitaven les lletres de les cançons de Bob Dylan era més difusió. Poques poesies -si això són també les seves lletres- poden ser recitades de memòria per tants milions de persones. ¿Contribuirà aquest Nobel a fer que una veu valuosa i sensible arribi a una audiència que fins ara no en sabia res? Entre poc i gens.
Dylan no necessitava per a res el Nobel i hi ha milers d’escriptors a qui el Nobel podia canviar la vida. L’aportació de Dylan és una pàgina de la història i està més que amortitzada. Té el potencial revolucionari, i les complicitats amb l’establishment, de tantes espectrals estrelles del rock, condemnades a esprémer fins a l’esgotament la nostàlgia i la cartera dels qui, cobrant a fi de mes una sucosa pensió, es volensentir rebels per unes hores dins d’un estadi. El jurat del Nobel fa ploure sobre mullat mentre uns quants genis al món malden per fer-se sentir en les circumstàncies més adverses.
A casa nostra ja estem habituats als premis literaris que tenen per objectiu consagrar els consagrats i reblar el clau dels bestsellers. Dels civilitzats escandinaus n’esperem més: esperem que visibilitzin talent que no acaba d’emergir ni de ser apreciat com es mereix. Els que pensem així som tan antics que creiem que la prescripció té un paper clau en la cultura: creiem en elits d’especialistes que sàpiguen veure el geni on la massa encara veu l’autor obscur, que puguin detectar ja ara la sotraguejadora força del clàssic de demà. Els premis literaris tenen sentit si, lluny de ser operacions de màrqueting, serveixen per trencar la capa de mediocritat que alimenten els fenòmens de masses i fan aflorar el talent que, com diria Joyce, forja en la seva obra la increada consciència de la raça humana.
