Normalitat

La prenem de referent i plana com una ombra negra sobre els nostres complexos perquè no sabem que si de debò poguéssim obtenir aquesta fantasmal mitjana després d'inacabables càlculs, descobriríem que, ben bé allà, no hi ha ningú.

Els que l'han estudiat més científicament reconeixen que és un concepte que va canviant i està infestat de prejudicis. Si l'ésser més assenyat pugés a la màquina del temps, gairebé segur que en baixaria un dement.

Qui és normal entre la multitud electritzada que talla amb brams d'aclamació un discurs de Hitler? Qui és normal quan la democràcia fa veure la cicuta a l'home més just d'Atenes? I si no és una qüestió estadística, per on més la podem atrapar?

El nostre imperatiu ètic no diu "Sigues normal!", diu "Sigues humà!" I com que ser humà és un misteri que anem desvelant amb el temps, solcat per tràgiques marrades i descensos a l'infern, la normalitat només acaba sent la pàtria dels pobres d'esperit.

Per alguns tenir coratge és no defugir el seu repte assegurant que som massa especials per plantar cara al que afronten els normals. Però mirar-s'ho així sol ser una font d'infelicitat. Val més tenir la humilitat d'admetre que, en realitat, no som tan especials perquè, com diu ma mare, qui no té un all té una ceba.

No us animo, doncs, a assolir el seu estatus eteri i mític, sinó a adoptar el punt de vista piñolià que defineix com a normal algú que no coneixem prou: una mena d'il·lusió òptica provocada per la distància.

Partint d'aquesta base entendrem que potser l'únic que ens hem d'exigir és mantenir amb poques rascades aquesta prima capa de normalitat que estalvia als altres patir les nostres excentricitats.