Publicitat
Publicitat

UNA FRASE AMB CUA

Privacitat hollywoodiana

"Sento la urgència de dir una cosa que mai no he sigut capaç de dir en públic"

Jodie Foster

El discurs de Jodie Foster als Globus d'Or va ser molt hàbil retòricament. Fingint que estava nerviosa i entrebancant-se, va alimentar la latent morbositat de l'audiència amb un aparent inici d'estriptis emocional. I havent-li fet mossegar l'esquer, li va etzibar un elogi de la privacitat.

Afirmant com de passada que ja feia milers d'anys que havia sortit de l'armari, l'ex nena prodigi va ridiculitzar la pompositat amb què alguns famosos envolten aquesta mena de confessions. "Els que m'estimen sempre ho han sabut i la resta no n'ha de fer res", venia a dir.

Ho va dir, a més, sense cap ràbia i amb un gran sentit de l'humor. I aquesta defensa de la vida privada la va saber lligar amb una reivindicació, davant els companys que l'escoltaven amb la llagrimeta als ulls, de la feina d'actor: ser capaç d'emocionar emocionant-se.

L'art de la ficció ens fa patir amb el que pateix i ens mobla amb uns sentiments que ens poden ajudar a ser millors persones. Per contra, fer de la privacitat un espectacle ens degrada. La mirada del voyeur ja té a dins el potencial psicopàtic d'un Hannibal Lecter.

Hi ha un abisme entre la ficció i el re ality show , i al fons de tot no hi ha ni una gota de pietat aristotèlica que purifiqui les nostres passions. No hi fa res que el reality sigui una impostura guionada. El que degrada a qui se'l mira és que triï creure que és veritat.

Seria irònic que fos finalment aquest Hollywood de nassos operats i pits de silicona qui ens ho hagués de recordar.