Rebutjar l’islam reforça els radicals
Potser la idea més perniciosa que ens vol ficar al cap la islamofòbia -aquesta ideologia racista que es va desvergonyint a les xarxes socials-és que el nucli teològic de l’islam i l’Alcorà és irreductiblement incompatible amb una democràcia avançada. Sembla una idea versemblant i té un terrible corol·lari: per combatre el terrorisme cal combatre l’islam.
Però ho és, d’incompatible? Si ens agafem a la lletra, clarament. Amb la mateixa claredat que ho és la Bíblia i el nucli dur del dogma catòlic. Són textos que vehiculen valuosos valors ètics amb metàfores i mites propis del seu temps. Però el fet de ser referents morals en molts sentits no impedeix que estiguin amarats dels prejudicis i la intolerància que eren, llavors, una normalitat inqüestionable i ara ens semblen intolerablement salvatges.
És només, per tant, un nucli irreductible -igual que el cristià- si en fem una lectura fonamentalista: esclava de la lletra. De fet, si s’agafen a la lletra, també les víctimes de les guerres i el terror liderats pels EUA poden concloure que és la mateixa Bíblia i el Déu que sempre invoca la Casa Blanca abans d’un gran bombardeig els que són irreductiblement incompatibles amb la pau i els drets humans.
Les societats islàmiques tendeixen a fer una lectura de l’Alcorà tan fonamentalista i antidemocràtica com ho era la lectura de la Bíblia quan les societats cristianes tenien els mateixos estàndards econòmics i democràtics. I són les múltiples causes que els han impedit avançar en aquests estàndards -incloses les que responen a interessos occidentals-, i no pas cap nucli teològic irreductible, les que alimenten bona part de l’odi que es predica en certes mesquites i certes webs.
Parlem, però, d’un odi multifactorial. Que és esponsoritzat per règims feudals i putrefactes amb qui la monarquia espanyola i el nostre “més que un club” no han dubtat a fer sucosos negocis. Que té arrels en la guerra contra la qual ens vam manifestar més d’un milió de catalans el 2003, o en la de Síria, o en l’etern conflicte palestí. Que beu del quasi nul funcionament de l’ascensor social per a tants joves musulmans en l’Europa postcrisi. I que, al capdavall, és més conseqüència d’una fallida de la cohesió social i de la cooperació internacional que no pas del tan brandat xoc de civilitzacions a què abocaria el pervers islam.
Igual que les diverses lectures de la Bíblia han inspirat fenòmens tan antagònics com la Inquisició i la teologia de l’alliberament o -per posar-ne un exemple més nostrat- les posicions del cardenal Gomà i el cardenal Vidal i Barraquer davant la Guerra Civil, les lectures de l’Alcorà també poden arribar a tenir recorregut des del wahhabisme més ultra fins al laïcisme més obert i tolerant. Però no hi ha dubte que com més vivible sigui la vida dels musulmans més debilitarem el fonamentalisme i tot l’odi que se’n deriva. Dirigir el nostre rebuig contra l’islam només reforça els radicals.
