Solidaris a toc de trompeta
Tinc una predisposició genètica a sentir-me incòmode en els moments d’eufòria col·lectiva. Els que m’estimen diuen que l’espècie necessita individus com jo perquè no l’arrossegui una perillosa autocomplaença; els que em suporten, més aviat m’animen a fer-m’ho mirar. Tot això us ho dic perquè avui se celebra La Marató i, malgrat saber que em tocaria afegir-me al cor dels que hi veuen la millor cara del país, jo no l’acabo de portar bé. Al costat de valors indiscutiblement positius sento que també traspua alguna cosa que em molesta i que ara miraré d’analitzar.
La cosa en qüestió -un dimoni d’estar per casa- ja sol treure el nas en algunes cartes al director en els dies precedents. Són cartes que presagien que, a més d’estimular-nos a ser més solidaris amb els que ho tenen més difícil, també serà la festa d’un excepcionalisme nostrat -bastant menys èpic que l’americà- que anomenem cofoisme. L’alimenta la convicció que “els catalans”, no se sap ben bé per què, som un poble excepcionalment solidari.
I potser no és casual que aquest massatge a la bona consciència col·lectiva ens el fem en les mateixes dates en què ens lliurem a una orgia consumista menjant molt més del que ens convé i comprant un munt de coses que no necessitem. És un consum que ens podria neguitejar si no tinguéssim el confort de saberque som, diuen, un dels països més solidaris del món. Ho som? I fins i tot en l’improbable cas que ho fóssim, ¿no som cadascun de nosaltres, en la intimitat i despullats d’identitats col·lectives -sabent què tenim i què ens sobra-, els únics que ho podem jutjar?
Tot el que fa La Marató perquè entenguem millor els problemes dels altres, per mostrar-nos el seu coratge i el dels que els ajuden des de la ciència o l’assistència, va en una bona direcció perquè ens obliga a preguntar-nos què fem, mentrestant, els que la mirem. M’hi sobra, en canvi, l’accent que sovint posa en la lloança a la nostra excel·lència col·lectiva, el mateix que es percebia, en ple franquisme, quan la veu grandiloqüent d’Alberto Oliveras, intercalant-se entre els èpics compassos de la Simfonia del Nou Món, no parava de repetir per les ones de la SER “ Ustedes son formidables ”.
Per agnòstics que siguem, el referent ètic que més ens podria haver influït és l’Evangeli.Al Sermó de la Muntanya hi diu: “Quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta com fan els hipòcrites [...] perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”. Sense arribar a aquest extrem, seria bo que ens preguntéssim si cal ser solidaris d’una manera tan sorollosa i autosatisfeta, si no hi ha el perill que exhibint xifres a so de bombo i platerets i vantant-nos de batre rècords, oblidem que la solidaritat realment valuosa, la de debò excepcional, és la que es practica cada dia en la més absoluta discreció.
