Publicitat
Publicitat

Superem el terror afrontant tota la violència

La mort d’almenys 38 persones a les assolellades platges de Tunísia a mans d’un noi de vint-i-pocs i cabell negre, que portava un Kalàixnikov dissimulat en una ombrel·la, va ser sumada ahir, pel departament d’Estat dels EUA, a altres atacs a França, Kuwait i Somàlia. Sense poder concloure que fossin accions coordinades, el seu portaveu sí que es va atrevir a certificar categòricament que “tots eren atemptats terroristes”.

Aquesta seguretat contrasta amb les declaracions, igualment categòriques, que va fer fa una setmana el director de l’FBI, James Comey, referint-se a l’atac de fa 11 dies d’un noi també de vint-i-pocs, en aquest cas de cabell ros, que va causar nou morts en irrompre amb una pistola enmig d’una sessió d’estudis bíblics en una església afroamericana:“No, no posaria al tiroteig de Charleston l’etiqueta de terrorisme ”.

Arribats a aquest punt i sent com som també possibles blancs d’atacs lligats a l’Estat Islàmic, potser hauríem de reflexionar sobre si aquesta frívola manera d’etiquetar la violència com a ter rorista o no-terrorist a impedeix o fomenta que les accions jihadistes es vagin estenent i siguin cada vegada més salvatges. Perquè si és cert, com afirmava Richard J. Bernstein -en l’entrevista que li va fer diumenge passat Carles Capdevila-, que “matar civils amb un dron no és menys salvatge que tallar caps”, potser des d’alguna instància de la societat civil, que n’és la gran víctima, hem de preguntar als ministeris d’Estat i d’Interior d’Occident si demonitzar la violència associada a una cultura i una religió concretes amb milers de practicants entre nosaltres, i limitar-se a anar decapitant els seus líders amb la tecnologia més sofisticada, és la millor manera de posar fi a aquesta bogeria.

Ningú pot negar -seria suïcida- que l’anomenat jihadisme exigeix una potent i eficaç resposta policial i judicial. El que jo negaria és que no exigeixi també la seva rehumanització, entenent per això que tractem els seus criminals amb la mateixa duresa amb què tractem -o la llei exigeix que tractem- els nostres. Perquè les dreceres que ens creiem que estem fent saltant-nos tots els drets humans gràcies a l’etiqueta terrorisme són gasolina que tirem a un foc amb milions de troncs per cremar. No parem de preguntar-nos com podem evitar que tants joves europeus, i catalans, es radicalitzin. I ens obsessionem amb les mesquites. Ens neguem a veure que el que de debò radicalitza -i alimenta el discurs dels imams- és fer-los sentir, culturalment i laboralment, ciutadans de segona: fer-ne els sospitosos habituals.

Catalunya té una fantàstica eina d’acollida, la llengua; i el preciós català de milers d’amazics escolaritzats arreu del territori era, fins fa no gaire, la promesa d’una integració que no poden ni somiar les banlieues de París. Però la crisi ho ha engegat tot a rodar. Desmotivats, malvivint i a l’atur, evitar que es radicalitzin depèn més que mai de la capacitat de la nostra societat civil per acollir-los, per fer-ne músics de rock, castellers o ecologistes. La millor política de seguretat, la que impedirà que esdevinguin llops solitaris, no és la guerra contra el terror: és fer-ne part indestriable del nostre teixit associatiu.