09/05/2015

Tots som Dr. Jekyll i Mr. Hyde

3 min

Una de les debilitats més greus del sistema democràtic és partir de la base que el vot sempre té el mateix valor (deixant de banda les correccions que donen més pes al dels territoris menys densos). No us espanteu, no iniciaré el pervers i perillosíssim discurs que vol excloure col·lectius del dret de votar o que defensa que els vots dels “educats” valguin més. El que vull plantejar és que el vot d’una mateixa persona -i qui diu el vot diu qualsevol decisió amb repercussions socials- estarà més orientat al progrés i al bé comú (serà menys reaccionari i insolidari) com més activada estigui la seva dimensió política i ciutadana en el moment d’emetre’l -o de prendre-la.

En la societat del big data encantar-nos uns minuts mentre fem zàping en l’última astracanada d’un reality show és també un vot, i un vot que envileix i deteriora els continguts televisius que penetren en milions de llars i de cervells. Que sigui una suma de passivitats aïllades i embrutides per la fatiga i la frustració -i no un consens enriquit en el debat públic- el que determina què han d’emetre els mitjans els converteix massa sovint en una màquina d’erosionar valors.

Sabem, per tant, de sobres què passa quan votem des de l’anonimat, prement un botó i sota la hipnosi alienant d’una pantalla; i, tanmateix, és també un vot anònim, i massa sovint aïllat i impulsiu, el que ficarem a les urnes en el cicle electoral en què estem immersos. Basar la política en vots que no han hagut d’activar la part més noble i humana del cervell -en vots que dicta la por, la ignorància o el ressentiment- només estén la sospita que la democràcia potser no és el sistema menys dolent.

Miquel Puig es preguntava ahir per què Podem (o qualsevol altre partit) no pot dir obertament al seu programa que és partidari d’apujar els impostos; per què, si als països més civilitzats es paguen més impostos, això és impopular entre nosaltres. I ho atribuïa amb raó a la corrupció i a la sensació de molts electors de classe mitjana que ells no en rebrien els beneficis. Jo hi afegiria que el votant en standby polític rarament té pulsions solidàries i que una pujada d’impostos mai la votarà una massa.

A l’establishment, al poder real, no hi ha res que li vagi millor que una democràcia de cartró pedra. Per això intenta sempre que pot -i a fe de Déu que pot amb una majoria del PP- recentralitzar. Com més lluny està el vot del polític que elegeix, com més tancades són les llistes i menys ha de respondre cada diputat o regidor davant uns electors concrets que l’han votat a ell, més estem convertint la democràcia en una pantomima.

No només hem de descentralitzar -lluitant per la independència quan no ens deixen cap més via- perquè les coses no es decideixin en contra dels nostres interessos. Ho hem de fer (retornant als ens més locals totes les competències que poden assumir) perquè la nostra dimensió política, la nostra implicació ciutadana, passi a ser un deure ineludible, un hàbit, una rutina; per fer democràtica la democràcia i per estar segurs que el que fica el vot a l’urna és el nostre Dr. Jekyll.

stats