Publicitat
Publicitat

¿Transversal i transformador?

El Procés pateix un perillós bloqueig. Els guanyadors de les últims eleccions, els comuns, insisteixen a posar l’eix dretes-esquerres per davant de l’eix Catalunya-Espanya i advoquen per perseverar en l’aposta “fraternal” (enfront de la unilateral) en l’esperança que la blavor de la Pell de Brau acabi adquirint tonalitats liles. Alguns independentistes veuen en aquest missatge l’estratègia unionista més subtil, hàbil i efectiva. Per a ells, ben al contrari, el Procés només pot tenir èxit si és transversal: si els partits que l’impulsen s’obliden que hi ha dretes i esquerres i esdevenen una pinya fins l’endemà d’haver assolit la independència.

Ara bé, oblidar-ho temporalment no és ben bé el mateix que negar-ho, i de vegades fa la sensació que una part del procesisme ens vol fer creure que la dreta independentista no existeix. És el que intentava Francesc Homs ara fa un mes quan li deia a Antoni Bassas: “No sóc de dretes ni d’esquerres”. I és el que intenta algun apòstol de la transversalitat recorrent a eufemismes tan curiosos com oposar esquerra a “capes mitjanes liberals”.

D’una banda, proclamem que la Transició va ser un fiasco per la seva transversalitat, per no haver extirpat la podridura precedent, i no dubtem a afirmar que va ser per culpa d’aquesta no ruptura que part substancial de l’antic règim s’ha mantingut intacta i encaracueja dins l’estat presumptament democràtic. De l’altra, sembla que no ens crea cap recel assumir la màxima transversalitat per fer la transició cap a un estat nou de trinca.

El gran obstacle perquè el Procés tiri endavant és que tingui una majoria prou àmplia. Admetre que no la té i decidir què cal fer perquè la tingui és l’única estratègia que el pot desencallar. I dubto que l’arribi a tenir si no omplim la idea abstracta tenir estat propi amb un model de societat prou engrescador.No és pas cap debilitat sinó una fortalesa de l’independentisme escocès que els polítics que el lideren siguin tan poc transversals, tan d’esquerres, davant la política d’austeritat, l’afany de privatitzar o el neoliberalisme.

No es pot tenir un model de societat sense definir-se ideològicament, i segur que fent-ho el Procés perdrà vots, però el que importa és que en guanyi més i trenqui el sostre actual. Si Espanya es replega en la dreta de sempre i només a Catalunya i el País Basc guanya l’esquerra emergent és perquè hi ha un vincle molt fort entre un cert model de societat i el desig d’autogovern. És impossible avançar en sobirania política sense acabar sent molt crític amb l’establishment, els grans poders econòmics i els partits que hi van associats.

No espero res de la via “fraternal” -no crec que mai Espanya accepti de bon grat el dret a decidir-, però estic convençut que el Procés només podrà tenir la majoria clara que farà transitable la via unilateral si renuncia a ser tan transversal-i ideològicament ambigu- per ser més creïble com a instrument transformador.