Víctimes de l’efecte Mateu
Haití està vivint els efectes devastadors de l’huracà Matthew, i tots sabem que l’elevada xifra de víctimes que hi deixarà no s’explica només per la força d’aquest cicló tropical sinó per un fenomen que té el mateix nom: el Matthew effect o efecte Mateu. Haití és un dels països més pobres del món i l’efecte Mateu -un terme encunyat el 1968 pel sociòleg nord-americà Robert K. Merton- explica què sol passar normalment amb els més pobres i els més rics inspirant-se en un versicle de l’Evangeli que apareix un cop a Marc i Lluc i dos cops a Mateu: “Al qui té, li donaran encara més i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins i tot allò que li queda”.
L’efecte Mateu de Merton se centrava en l’àmbit de la investigació i constatava que els científics de renom reben més reconeixement que els poc coneguts fins i tot per allò en què els segons tenen més mèrits. Quan s’aplica al gènere se’n diu efecte Matilda: que és la tendència a atribuir descobertes fetes per dones als seus col·legues mascles. El mateix efecte Mateu n’és un exemple: s’atribueix a Merton però el va detectar la sociòloga Zuckerman. Però a l’Evangeli, i en sentit literal, l’efecte és de tipus econòmic. I no deixa de ser paradoxal que el mateix Jesucrist que diu “Benaurats els pobres” recorri a una paràbola, la dels talents, que sembla patrocinada per La Caixa: lloa qui posa els diners al banc i deixa com un drap brut qui els fica en un mitjó. Segur que els teòlegs hi saben trobar un sentit més evangèlic.
Encara, doncs, que -llegit superficialment- sembli que el Nou Testament abona l’efecte Mateu, tota lluita per la justícia social passa per intentar neutralitzar-lo. Ser-ne còmplice és ser còmplice de tot el que porta a un món més desigual. I per ser-ne només cal deixar que l’economia mani sobre la política. Només cal apuntar-se a la creença mitològica segons la qual la millor política és la que no regula ni intervé en el que anomena “lliure mercat”.
40 anys de “lliure mercat” desfermat han potenciat com mai l’efecte Mateu: els rics són més rics i els pobres més pobres. Com l’aturem? Aquests dies s’ha repetit al Parlament la frase “Qui tingui més que pagui més”, i els partits catalans s’hi han posicionat -dissimulant més o menys- a favor o en contra. No som ingenus:en un món sense fronteres per als diners és gairebé impossible -i pot ser fins i tot contraproduent- apujar la pressió fiscal als més rics. Només globalitzant la política o desglobalitzant l’economia la primera podrà tornar a manar sobre la segona. Per on comencem?
Però no ens posem tan transcendents. L’Hermós, segons explica Pla a Aigua de mar, era un home content i satisfet. Quan acabava de sopar encenia el caliquenyo i deia: “Qui tingui més que sopi dos cops!” ¿Té sentit sopar dos cop? ¿Sopar sense gana? Per això és tan absurd que uns puguin sopar dos o dos-cents cops i d’altres cap. Per això és tan important revoltar-se contra sant Mateu: prendre una mica a qui té a vessar perquè qui no té res pugui sopar.
