Vigileu molt què tatxeu

Tatxar i taxar deriven del llatí taxare , que vol dir toquejar i per extensió avaluar . Per avaluar si el meló està al punt abans el to quegem, però si en volem estar més segurs el tatxem, és a dir, n'extraiem una porció o tatx, en fem un tast. Aquest tatxar és força in usual. El tatxar que la gent diu normalment té dos altres sentits: qualificar negativament i passar una ratlla damunt un escrit.

Podem tatxar algú d'avar? Jo sempre havia pensat que no, però el DIEC ho admet: diu que tatxar té tots els sentits de taxar , i un dels sentits de taxar és imputar defectes a persones o coses. En aquest cas jo prefereixo titllar , però el DIEC només deixa que titllem persones, no pas coses. Amb el diccionari a la mà, doncs, unes paraules només es poden taxar o tatxar d'imprudents, però jo, estirant una mica l'ús de titllar , les titllaria .

Podem tatxar el que hem escrit? La norma en aquest punt és clara: no ho admet.

Sí que ho admet l'Alcover-Moll, que diu que ve de tatxa en el sentit de taca. Sembla que el tachar castellà també ve de taca: la tache del francès. La norma ens proposa que diguem ratllar i barrar . Trobo el tatxar prohibit en Alexandre Galí, Blai Bonet i Ferran Soldevila.

Si és barbarisme, no ho és de fa quatre dies. I el veig molt més necessari que els altres: ratllar o barrar paraules em sona bastant es trany. Una bona norma també hauria de pensar en les necessitats del parlant.