Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

El bell i allò sinistre

La recent mort d'Eugenio Trías, filòsof de límits conceptuals, ha fet evident, un cop més, que els nostres articulistes malden desesperadament per trobar un equivalent del lo neutre que substantiva l'adjectiu i li dóna sentit abstracte.

Situats en el límit entre "el bell i el sinistre" acaben, tard o d'hora, posant un peu en "allò bell i allò sinistre". I és que la nostra intuïció (deixant de banda alguns parlars occidentals i de transició) sent l'article el com a masculí, perquè parlant expressem el neutre amb lo .

A més de fer servir el com a neutre, la normativa ens deixa dir-ho amb un nom abstracte (la bellesa) que no sempre es troba (¿la sinistror?) o convertir l'adjectiu en una relativa que pot anar precedida de l'article el (el que és bell) o del demostratiu allò (allò que és bell).

Però no permet posar l'adjectiu darrere allò , perquè allò és un díctic: assenyala alguna realitat concreta de l'espai físic o textual que ens envolta. Puc dir "Allò verd és una casa" però no "Allò verd [volent dir "la verdor" en general] em fa sentir bé".

Malgrat que Solà i altres gramàtics han insistit en aquest ús abusiu d' allò , hi continuen recorrent escriptors i tertulians molt cultes, alguns dels quals són dels que afirmen que el lo abstractiu no els fa cap falta.

Però jo el que no veig clar és que, com a sinònim de la bellesa , el bell o el que és bell , sigui abusiu allò bell i no ho sigui allò que és bell . No veig clar que pel fet d'anar seguit d'una relativa allò deixi de ser díctic i passi a tenir el sentit genèric que exigeix una abstracció.

I em pregunto si, per evitar el primer abús, no hauríem de condemnar també l'ús abstractiu de la segona forma.