La calorada i la diversitat lingüística
Quan llegiu aquest article jo ja farà cinc dies que sóc a Edimburg, a recer de la calorada que ha trasplantat uns dies de canícula al maig fent-nos sentir que l’amenaça del canvi climàtic plana cada dia més arran dels nostres caps. I ja que sóc a Escòcia, on el gaèlic agonitza a l’UVI, voldria lligar la calorada que aquí no sento amb una amenaça aquí del tot present: la desaparició de la diversitat lingüística.
Ens omplim la boca de la necessitat de preservar la diversitat lingüística i, alegrement, establim un paral·lelisme amb la necessitat de preservar les espècies vegetals i animals. La idea que la diversitat sempre és més eficaç i menys perillosa que la uniformitat en termes estrictament evolutius (d’adaptació al medi) però també culturals (d’avenç de la civilització) ha quallat de tal manera que ha esdevingut un lloc comú sobre el qual ja no reflexionem. I una de les coses que no ens plantegem gaire és què caldria canviar del nostre sistema social i econòmic perquè deixi de ser una màquina de carregar-se llengües i espècies; perquè deixi de ser -com ens fa tan present la calorada d’aquests dies- una màquina d’accelerar el canvi climàtic i d’hipotecar el nostre futur sobre el planeta.
Exactament igual com, tot i patir per una progressiva desaparició de l’Àrtic que pot acabar fent de la vida dels nostres néts un literal infern, no ens estem d’anar amunt i avall amb avions que enfondeixen la nostra empremta ecològica; tot i patir per la desaparició de les llengües minoritàries, fem mans i mànigues, obsessivament, perquè els nostres fills aprenguin anglès. I la raó és ben simple: pensem en termes de salvació individual, encara que, fent-ho, contribuïm a una condemna col·lectiva de la qual els nostres descendents no es podran escapar ni amb un anglès de la BBC.
Per això és tan important que ens preguntem, amb una obsessió superior a la dèria d’aprendre anglès, com caldria organitzar el món i la nostra vida per preservar no només les llengües i les espècies, sinó també aquella fresqueta que a l’estiu convidava els nostres avis a fer-la petar amb els veïns al carrer. Perquè avui, entenguem-ho d’una vegada, ser un defensor de l’ statu quo és tot el contrari de ser conservador.
L’única fórmula efectiva per preservar les llengües i les espècies -les que encara ens queden-és passar amb la màxima rapidesa possible de la globalització a la glocalització i del creixement al decreixement. Pensar en global -en el benestar de tota la humanitat- i actuar en local amb hàbits tan simples com menjar, i consumir en general, el que no ha hagut de viatjar en grans transatlàntics i ve de l’altra punta del món. Amb canvis de mentalitat tan difícils com voler tenir només el que necessitem per ser feliços. Però actuar en local també vol dir convertir la cultura en el que es fa -en el que fem- a l’ateneu del barri o del poble; en lloc de passar-nos hores al sofà veient l’última sèrie de la HBO. Només així desenfondirem una empremta encara més invisible que l’ecològica: la que va convertint la nostra llengua i la nostra cultura en una romanalla antropològica.
