22/10/2012

La dificultat d'una llengua

2 min

Comentant el meu tast de divendres, un polinyanenc defensa que si responem "No, no hi és" és lògic que també preguntem "Que hi és, X?", perquè "la llengua tendeix a l'economia i la simplificació".

Li responc breument. Una llengua materialitza històricament una facultat biològica innata. És a dir, naixem amb la seva complexa estructura dins el cervell i és l'exposició de petits als seus sons la que la farceix perquè esdevingui japonès, català o suahili.

Estructures que analitzades teòricament són molt complexes un parlant nadiu les té claríssimes, i mai s'equivoca, perquè, de fet, no les ha après sinó que li han crescut al cervell. La dificultat només la percep el que les vol aprendre d'adult i ja no ho pot fer com un nen.

A aquesta dificultat natural, la norma -obligada a un cert grau de convenció- n'hi afegeix una d'artificial que el nadiu també ha d'aprendre. I de vegades les confonem i barregem.

Cap català nadiu simplifica dient "Hi havia molta gent però no hi havies tu" ni tampoc "Hi era molta gent però no hi eres tu". Sap -sense haver-ho après- que ha de dir "Hi havia molta gent però no hi eres tu", perquè el cablejat innat del seu cervell l'hi porta.

El que des de fora es percep com a irregularitat (l'ús d' haver-hi i ser-hi en dues frases aparentment simètriques) el nadiu ho troba normalíssim i, al final, el lingüista ho explica fent-nos entendre el que ja sabíem.

Ser conscients d'això ens ha de fer rumiar sobre l'irreparable mal que fem a la llengua posant a les escoles infantils mestres amb un català mal après i ple d'interferències. Farem més per la genuïnitat pagant bé mestres modèlics que gastant milions en cursos d'adults.

stats