Publicitat
Publicitat

Si ens hi instal·lem ja no és democràcia

Les dades que qüestionen la democràcia s’acumulen. Primer va ser el Brexit, després unes estatals amb més seny als sondejos que a les urnes, ara les noves presidencials a Àustria i d’aquí uns mesos la possibilitat quasi surrealista que un paio com Trump presideixi el món. Tot plegat fa inevitable que molts es preguntin si una forma de despotisme en què manin els filòsofs, com volia Plató, o els tecnòcrates, com sovint propugna l’FMI, no és un mal menor menys dolent. La idea que hi ha coses que són massa importants perquè les decideixi la gent cotitza a l’alça i comença a fer forat en la via més extrema i crua de democràcia: el referèndum.

Davant aquesta ofensiva podem defensar la democràcia gairebé com una religió -com si el recompte de vots transsubstanciés les ignoràncies, pors i misèries individuals i les convertís en saviesa col·lectiva- o com una utopia cap a la qual avancem molt lentament i que només es fa parcialment real lluitant en el dia a dia per uns valors.

La primera matèria de la democràcia és el votant i de la seva qualitat en depèn la salut del sistema. Creure que el votant, pel fet de ser-ho, ja és òptim és una forma de pensament màgic. Però què dóna qualitat als votants i què els deteriora? Els dóna qualitat tot el que els ajuda a pensar, a participar i els cohesiona, tot el que els fa actius en l’administració de l’interès col·lectiu, tot el que els fa polites. Els deteriora tot el que excita les seves baixes passions, els fa addictes i els aïlla, tot el que els incita a mirar només per ells i a convertir en fi suprem ser rics, guapos i famosos, tot el que els fa idiotes.

Ni “el poble” és bo per naturalesa, com pretén cert populisme, ni “la gent” és burra, com afirmen les elits reaccionàries. Molt més cert que això és que hi ha models de societat que polititzen i n’hi ha d’altres que idiotitzen. La democràcia és el sistema menys dolent fins i tot quan és molt precària, perquè és l’únic en què el poder i els privilegis tendeixen a dissoldre’s i s’hi pot ser plenament ciutadà; perquè mai no és veritat que algú amb poder (algú que decideix per mi i sense mi coses que m’afecten), per expert que sigui, miri pel meu bé i no pel seu. De reis bondadosos i nobles només n’hi ha als contes.

Per tot això, si al novembre passés a ser líder del món un idiota, i és difícil trobar-ne un exemplar més pur que Trump, valdria la pena que en lloc de continuar qüestionant que les coses es decideixin per majoria comencéssim a qüestionar el model de societat que fa que la majoria que les decideix, en aquest cas, estigui tan idiotitzada.

De vegades no puc evitar pensar que els que ens instal·lem en la democràcia com s’instal·la un turista en un hotel, els que hem deixat d’entendre-la com la lluita diària per un ideal sempre fràgil i en perill, els que ens pensem que consisteix a anar a votar, o no, cada X temps, potser només la tornarem a valorar -i a morir, si cal, per recuperar-la- quan la perdem.