Publicitat
Publicitat

DICCIONARI. EL POLS POLÍTIC

La ideologia subliminar de les paraules

Es una veritat cada cop més admesa que com més democràtic és un govern més tendeix a passar del control per la violència al control pel llenguatge.

En la democràcia més antiga això va donar origen a un ofici, el de sofista, que tenia l'objectiu precís de convèncer de qualsevol argument a qualsevol audiència.

En la moderna, pensadors com Chomsky anomenen fabricació del consentiment al subtil sistema de propaganda que cau com pluja fina dels mèdia i estalvia a les institucions exercir una repressió contundent.

Part d'aquest sistema confia en el principi de Göring que converteix en veritat una mentida mil cops repetida. Una altra part està feta de sil·logismes capciosos que fan passar bou per bèstia grossa. Però la part més efectiva i que passa més desapercebuda és la que actua a través de la resemantització de les paraules.

Efectiva perquè la gran debilitat de la propaganda és que en siguem conscients. Davant la subliminar estem tan indefensos que s'han fet lleis i codis per protegir-nos-en.

I així és, subliminar, la que contenen les paraules. Les fem servir per pensar, partint de l'enganyosa creença que són maons que aixecaran dòcilment els nostres arguments. Però tenen vida pròpia, contradiccions internes i sentits fluctuants.

Les paraules no volen dir -en termes comunicatius- el que nosaltres creiem que volen dir o volem que diguin. Ni tan sols el que diuen els diccionaris. Les paraules volen dir, a efectes pràctics, el que creu que volen dir la nostra audiència. I aquest sentit depèn en bona part de l'ús reiterat que en fan els mitjans més potents i, normalment, més propers al poder.

És un sentit que té una part central, denotativa, que costa força alterar; i una altra part perifèrica, connotativa, molt més manipulable. Normalment, és en la connotació que treballa la propaganda per estigmatitzar idees o col·lectius.

Hi ha paraules tòxiques, com ara terrorisme , que valdria més no fer servir mai, perquè ficades en una informació ja destil·len ideologia, ja ens impedeixen ser objectius.

En relació al procés sobiranista, potser la paraula objecte d'un ús més pervers és nacionalisme , i per això veig estratègicament assenyat evitar-la i parlar de sobiranisme o independentisme (fins i tot no nacionalista).

I no és que el terme nacionalista tal com el fa servir, per exemple, CDC no tingui arrels nobles i legítimes. De fet, en un dels seus sentits (el recull el DIEC) vol dir "ideologia que reivindica l'organització política independent d'una nació", però en l'altre (el recull el GDLC) vol dir "actitud política derivada d'atribuir un valor altíssim a la nació". I és aquest sentit, passat per la Segona Guerra Mundial i la propaganda d'uns estats que no volen nacions que els dinamitin, el que ha fet forat en l'inconscient del ciutadà mitjà del món, cosa que fa del terme -sobretot pel que connota- una pèssima carta de presentació.

¿Vol dir això que no tenim més remei que anar abandonant paraules quan la propaganda dels sectors més poderosos ens les girin en contra? No ben bé, però sí que vol dir que hem de ser sempre conscients de què entén la nostra audiència quan les fem servir i, en el cas que estigui fora del nostre abast influir en aquesta percepció, ser prou hàbils per passar-nos a altres termes més neutres que no tenyeixin el nostre discurs contra els nostres interessos.

I això sí, paral·lelament, fer tot el que calgui per tenir una ciutadania prou culta i educada perquè els sistemes de propaganda ho tinguin més difícil a l'hora d'inocular un verí tan subtil i efectiu en aquesta cambra fosca del pensament que és el significat d'una paraula.

Al final, la condició necessària perquè un polític pugui manipular ideològicament les persones a qui s'adreça a través del llenguatge és que aquestes persones tinguin un nivell deficient en aquest art aparentment tan simple, i en realitat tan complex, que planerament s'anomena saber llegir i escriure.