08/04/2017

La impunitat del postfranquisme

2 min

La fi de la violència d’ETA està crispant els sectors més exaltats del nacionalisme espanyol. Un dels seus líders ideològics, el filòsof Fernando Savater, va promoure dijous un manifest, Por un fin de ETA sin impunidad, que s’han afanyat a signar intel·lectuals no nacionalistes tan empedreïts com Félix de Azúa, Albert Boadella, Toni Cantó, Arcadi Espada o Carolina Punset. El primer que sobta és que pretengui negar i anul·lar -no s’especifica per quins mitjans- un projecte polític: “No al proyecto político de ETA”, diu. I sobta perquè, si ETA desapareix, costa entendre -i fa certa por plantejar-se- què pensen fer per evitar que un partit polític defensi de manera pacífica i democràtica alguns dels seus ideals.

Diu el manifest que, per més que ETA es desarmi, el futur de la societat basca no es pot escriure en l’estela de por i autocensura que ha generat. Què caldrà fer, doncs, perquè més bascos deixin d’autocensurar-se i expressin lliurement l’espanyolisme que porten dins? El manifest no ho diu. Però fa un curiós sil·logisme: assegura que si un projecte polític com el d’ETA triomfés al País Basc, ja no hi hauria dignitat ni justícia per a les seves víctimes, perquè van ser assassinades per assolir aquest projecte. Rebobinem i elevem-ho a categoria. El que ve a dir és que si un grup armat mata per unes idees aquestes idees queden criminalitzades per sempre i s’han de perseguir fins i tot quan, dissolt el grup, passen a defensar-se democràticament. Us animo a ponderar pausadament tot el que implica aquesta afirmació.

D’una banda, el manifest admet que ETA tenia projecte polític i tem que aquest projecte prosperi en democràcia. De l’altra, nega que demanar perdó, reconèixer el mal causat i indemnitzar les víctimes pugui anticipar l’excarceració dels seus membres. I entén que l’única prova de penediment creïble i compensable és que delatin companys seus de manera que més exetarres entrin a presó o incrementin les penes. Però, per damunt de tot, es nega a girar full i advoca perquè tots els traumes que ha causat la violència siguin reviscuts i reiterats públicament, com si es complagués a fer impossible la reconciliació.

I arribats a aquest punt fa una afirmació molt arriscada: diu que “ETA és la culpable de la conculcació més gran de drets humans que hi ha hagut en la recent història d’Espanya” i que “un final basat en la dignitat dels assetjats i assassinats és el que es construeix sobre la veritat, la memòria, la justícia i la reparació”.

Tot depèn del que s’entengui per “recent”, perquè ETA va néixer enmig del terror d’un règim que va durar 40 anys, que comptava entre els seus prohoms amb molts pares i avis dels que firmen el manifest i que va causar -sense cap mena de dubte- una conculcació de drets humans molt superior en tots els sentits. I sí, efectivament, la dignitat dels assetjats i assassinats pel franquisme s’hauria hagut de construir sobre una veritat, una memòria, una justícia i una reparació... que encara esperem.

stats