Publicitat
Publicitat

ZONA D'INCERTESA

Un intent de tornar als 70

LA NOSTÀLGIA DELS 70 beu d'una complicitat eufòrica contra un enemic agònic, de tot el que promet la llibertat quan no es té, del filtre idealitzador del record i d'allò tan repetit: que érem més joves, més guapos o, com a mínim, més esvelts.

El meu intent de tornar-hi se centra en l'últim apartat. A finals dels 70 vaig entrar als 80 -i ara parlo de quilos- i sóc prou beneit per pensar que, si 40 anys després aconsegueixo baixar de 80, alguna cosa de mi hi estarà tornant.

Aquí em teniu, doncs, en plena cetosi, afrontant infusions de iaia, iogurts àcids, immenses amanides i una verdura amb poquíssima patata que, en el súmmum del patetisme, amaneixo amb un esprai, com si l'oli fos Chanel número 5.

Per als descreguts fer règim s'ha convertit en el més semblant a uns exercicis espirituals on, en lloc de llegir sant Ignasi i aquelles esfereïdores descripcions de l'Infern, es parla de greixos saturats i angines de pit.

Cada dia sorgeixen nous gurus. El Dukan fa antiquat l'Atkins i momifica el Montignac, i ara tots tres perden terreny davant l'emmagriment basat en el grup sanguini. Però la veritat és que tots sabem què cal fer i l'únic que costa és fer-ho.

Per menjar sa, la vida ens ha de donar prou satisfaccions perquè no ens les hàgim d'administrar per via oral. Però en lloc de fer l'esforç de buscar-les i llavors fer règim, primer fem règim i esperem que estar més prims, màgicament, ens ompli la vida de sentit.

I sí, després de mesos, de vegades tornem als 70, però sol passar que hi arribem tan justos que el temible efecte rebot ens envia al present en quatre dies.