Publicitat
Publicitat

Sota l’hegemonia de la cultura de l’envàs

Alguns dels que em llegiu potser us heu sotmès -ansiosament o per pur esperit lúdic- al test que proposa How-Old, una web de Microsoft que, si li envieu una foto, us diu l’edat que aparenteu.  La notícia que n’informa és, mentre escric en aquest matí tan assolellat del 2 de maig, el contingut més vist de l’Ara.cat. Com a exercici, té alguna cosa del narcisisme que empenyia la madrastra de la Blancaneu a preguntar-li al mirallet si encara era la més guapa. Però delata, sobretot, l’auge del culte a allò que Eduardo Galeano anomenava la cultura de l’envàs. Patim molt més pel que aparentem que pel que som. L’envàs ens fa patir perquè sabem que ens pot servir per trobar o perdre una feina, o una parella o, simplement, per ser l’enveja dels que, en el fons, envegem. Tant ens obsessiona que ens llancem com voltors sobre la foto que provaria que una actriu s’ha desfigurat per mantenir-se jove, com si la seva patètica derrota contra el pas del temps ens consolés de la nostra.

L’envàs també triomfa en política. De les eleccions europees ençà, gairebé tots els partits estatals s’han fet un espectacular lífting sota la pressió col·laborativa de Transparència Internacional. Per fer-los llaurar drets, aquesta ONG els va posar un mirallet al davant que els situava entre els més opacs (i presumptament corruptes) de l’eurozona. Però, tot seguit, els va donar la poció màgica per eliminar totes les arrugues. Si firmaven un conveni amb ella i publicaven a la web un seguit de dades, el suspens es transformaria en excel·lent en un tancar i obrir d’ulls. “¿Pot ser tan fàcil com això?”, van preguntar incrèduls el PP, el PSOE o CDC (que, no sé per què, es va voler desmarcar d’UDC). “Hi podeu pujar de peus”, va dir l’ONG. “Però les dades... les comprovareu?” “De cap manera, no patiu, comprovar-les no és feina nostra: només comprovem que estiguin publicades”. Dit i fet, el PSOE ha passat d’un 3 a un 10; el PP d’un 4,5 a un 8; i CDC d’un 3,5 a un 8,5. Per contra, IU -potser perquè, per escrúpols proletaris, es va fer el lífting més baratet- s’ha quedat clavat en un 5 (ara la pitjor nota). I el pobre Cayo Lara no se’n sap avenir.

¿No us recorda vagament aquelles AAA que el 2007 les agències de ràting posaven a fons d’inversió que l’endemà esdevenien paper mullat? Perquè el pitjor no és que ens preocupi més aparentar que ser. El pitjor és que -en profunda coherència amb la nostra frivolitat- deixem que ens guiïn les aparences. Podem comprar, com van fer els genis de les finances islandesos, unes hipoteques subprime incobrables perquè van ficades en un estoig de hedge funds i Standard & Poor’s hi ha posat quatre llacets.

Què pot voler dir un concepte com percepció de corrupció? Doncs vol dir, bàsicament, confondre les aparences amb la realitat. Si posem la lupa sobre Ciutadans o Podem, la percepció de corrupció ens surt baixa. Ostres, pot dir una ànima de càntir, ¿i no pot ser que hi tingui alguna cosa a veure el fet que encara no hagin governat? Si Podem, com diu sovint Ramoneda, és un exemple de partit esdeveniment, Ciutadans, deixeu-m’ho dir, seria el paradigma del partit envàs. I això, ara com ara i per desgràcia, li augura uns magnífics resultats.

PUBLICITAT
PUBLICITAT