Publicitat
Publicitat

Una manada de llops solitaris

Es tracta d’un oxímoron -els llops solitaris són precisament els que no van en manada-, però l’expressió, utilitzada per la policia arran de l’atemptat de Niça, descriu bastant bé el perfil psicològic que va creant una absorbent i caòtica exposició a les noves tecnologiesen el seu vessant més alienant, addictiu i frívol. Van junts, consumeixen i aspiren a coses semblants -i fins i tot passen hores plegats-, però estan sols, perquè l’únic que trenca la soledat és la comunicació: un intercanvi de neguits i passions que va del centre del jo a un altre centre del jo. I no n’hi pot haver quan el teu centre del jo està buit; quan per falta de diàleg amb persones adultes que t’estimin -i falta de silenci i avorriment per pair-lo-, no conté l’embrió d’una sensibilitat moral.

Quin grau de soledat s’ha de sentir perquèes vegi com a única sortida matar i morir? No va de guerra de religions però sí que hi va: perquè també és religió, amb els seus mites, dogmes i tabús, la que fa del consum i del creixement econòmic l’únic paradís; la que creu tan poc en la bellesa interior que només se sacrifica per mantenir bella la carcassa.

La nostra religió -la que només venera coses que pot comprar- ven un paradís que desespera. Perquè cada cop depèn menys del propi esforç poder-hi arribar. Perquè tot el que ens hi acosta ens aïlla i ens fa insolidaris. I perquè -a diferència dels paradisos del més enllà- milions de persones viuen en la dolorosa consciència que n’estan quedant fora mentre contemplen el glamurós espectacle dels que, aparentment, n’estan gaudint.

Si no es produeix cap miracle -i esperem que sí-, un dels nostres llops solitaris acabarà atacant un dia o altre. I s’encendrà un debat mediàtic en què els de sempre miraran de carregar totes les tintes en l’islam. Abans que un dolor massa proper ens ofusqui del tot, aniria bé posar les bases perquè no siguem esclaus d’aquest reduccionisme i deixem de ventar el foc de la violència i l’odi.

Som un país familiaritzat amb el incendis. I sabem que cuidar i netejar els boscos, fer tallafocs i tenir a punt els mitjans per apagar les primeres flames, és tan important per evitar que cremin com perseguir piròmans. Podem intentar creure que no hi ha res en l’emergència dels llops solitaris que tingui a veure amb el nostre nivell de desigualtat ni amb barris i escoles públiques convertides en guetos ni amb valors socials tan deplorables com retre culte massivament a un club que cobra per ajudar a legitimar una dictadura i crida a fer costat a un milionari que defrauda.

Però estic segur que -al costat d’un esforç policial i judicial tan imprescindible com el dels bombers per apagar un foc- al nombrós planter de llops solitaris que es van fent grans als nostres carrers, siguin o no musulmans, només els podrem combatre donant-los una esperança i uns valors més sòlids i atractius que els que ara els ven el jihadisme.