"No serà tant!", diu el rabadà de la nadala quan li expliquen que un àngel ho anava anunciant. Si hagués parlat catanyol, hauria dit "Ja serà menys!", però el català tendeix a una retòrica de lítote: a afirmar negant el con trari. Ens és més fàcil dir "no tan bo" que "més dolent". I al voltant de la taula familar se sent més "No me'n posis tant" que no pas "Posa-me'n menys". Les arrels d'aquests hàbits en el nostre proverbial pactisme i les seves con seqüències quan negociem amb una cultura més assertiva les deixo per al lector.
Que menys sigui un arcaisme i la forma viva i popular sigui menos , també afavoreix no tan(t). El menys sona postís i es pot prestar a confusió; el menos ja porta l'estigma de la incor recció; el no tan(t) és discret i natural. Potser per això o perquè és l'ús genuí, tendim a comparar dient "Jo no sóc tan alt com ell", "Ara no plou tant com abans", "No n'he vist tants com ahir". En tots aquesta casos menys fa que la frase no tingui un dring tan català.
La lítote també afecta algunes expressions temporals. "Fa menys d'una setmana..." tendeix a ser "No fa ni una setmana..." Però això no ens hauria de portar a l'extrem d'evitar sempre menys . L'expressió ni més ni menys, per exemple, és correcta. Algun cop podem dir si fa no fa . Però no l'hauríem de confondre mai amb nogensmenys : "Ho diu no gensmenys que Fabra" hauria fet posar els pèls de punta al mateix Pompeu.
