Publicitat
Publicitat

TAST D’ESTIU

El plaer deliqüescent d’endormiscar-se

Només la semivigília dels petits sons diürns ens permet gaudir conscientment de l’abraçada sensual de Morfeu

Si ahir parlàvem de la mandra, avui ens centrarem en un dels seus fruits més saborosos: les dormides degustades amb llum solar, escaquejant-nos de tot deure humà o diví. L’estiu i la migdiada, que n’és el nom més emblemàtic i internacional, estan units per una relació causa-efecte. Les hores centrals del dia són una excusa assenyada, immillorable, per lliurar-se al plaer deliqüescent d’endormiscar-se a recer de la implacable insolació.

Els petits sons diürns, en totes les seves formes, mereixen tot un capítol al manual de l’estiuejant hedonista. Són sons de gurmet, perquè només la semivigília, fonent somni i realitat, ens permet gaudir conscientment de l’abraçada sensual de Morfeu. Si els fem al llit, sempre hi ha el perill que degenerin en vulgars clapades. La clapada és un son roncador, pesat i embrutidor. Només cal veure els ulls enrogits i la cara tumefacta dels que n’acaben de despertar. Cal fer-los al sofà -o, millor encara, en una butaca orellera- si volem que esdevinguin lleus i discretes becaines. La becaina té alguna cosa de ritual tàntric. L’acompanya sempre un capcineig que la parla popular anomena pesar figues. El cap cau però la ment, que vol allargar el dolç abaltiment, el torna a aixecar perquè repeteixi el seu descens. Les becaines més espirituals a què he assistit les protagonitzaven unes tietes meves passant el rosari, amb avemaries que es perdien en un murmuri gutural tot acompanyant la cabotada.

A diferència de la becaina, que no té horaris, la migdiada o sesta deixa de ser-ho si no es fa havent dinat. Per anar bé, hauria de començar a l’ hora sexta (d’aquí sesta ) dels antics romans, és a dir, a les 12 del migdia solars (ara i aquí, per herència franquista, les 14). Sesta és un mot molt més antic que migdiada. Segons el Llibre dels fets ja en feia Jaume I, i no és per tant ni un calc del castellà ni un costum importat,com ara el gaspatxo o la sangria. S’explica, biològicament, pel descens de la sang cap al sistema digestiu i la fa més necessària un àpat abundós. Però és el consum d’alcohol el que en fa un plaer imprescindible i converteix moltes llars del país, els diumenges a les 4 de la tarda, en una estesa de cossos sobre llits i sofàs. Per arribar al setè cel, els més experts recomanen sentir de fons un documental d’animals salvatges a la sabana africana.

PUBLICITAT
PUBLICITAT