Un procés menys identitari?
Entre certs cercles independentistes s’està estenent la idea que convé fer el procés menys identitari per augmentar-ne la base social. Alguns afinen més: asseguren que, en el sentit identitari, el procés és, o hauria de ser, cada dia més laic. I a mi em sembla que som davant un d’aquells termes, identitari, que si no filem molt prim semànticament, ens poden portar a llençar el nen amb l’aigua bruta.
Jo avui vull que aquesta nació sigui estat, perquè en l’estat al qual pertany encara hi pesa massa, encara és hegemònic, un altre projecte nacional —fer d’un estat una nació— que nega la meva nació i legisla i administra perquè desaparegui. Vull, per tant, que tot el que ens ha fet qui som durant segles tingui continuïtat, en lloc de dissoldre’s en una unitat de destí en l’universal. I ho vull, sí, per salvar la meva llengua i la meva identitat, però també un model de civilització, més democràtic i ecològic, que aposta per la diversitat contra la uniformitat i per les ciutats estat (els estats petits) contra els imperis.
Que vulgui això i no em limiti a voler avançar cap a una utopia d’esquerres universalista fa que el procés que jo abono sigui, en bona part, identitari, però en un sentit que hauríem d’aprendre a reivindicar, sense cap complex, confrontant-lo a altres significats del mateix adjectiu que projecten una ombra sinistra, són objecte de justificades suspicàcies i també formen part, en un grau o altre, del procés.
El meu identitari té clares unes quantes coses: 1) que no hi ha res en la meva identitat que la faci superior a qualsevol altra; 2) que defenso el que sóc i no pas el que hauria pogut o volgut ser; 3) que la identitat es construeix dia a dia obrint-la a tots els que s’hi vulguin integrar, i 4) que cada persona que s’hi suma, cada idea, cada estímul, en fan una cosa diferent —que no vol dir deslligada— del que era abans. No estic segur que es pugui ser menys identitari i continuar sent humà.
De vegades sembla que oblidem que l’obsessió recurrent d’aquest país per autogovernar-se —per fer-ho més— és indestriable d’un sentiment identitari. Si tant ho necessitem és perquè ens sentim governats pels que “no són com nosaltres” i perquè sabem que sempre, es noti més o menys el cuidado, l’efecto que pretenen aconseguir és que siguem com ells.
No som aquí lliures de passat. Hi som perquè molts han lluitat, han patit i han mort perquè poguéssim ser-hi, i tenim el deure de fer dels nostres fills i néts els hereus d’una manera d’entendre el món que parla en català i viu i s’emociona d’una certa manera. No ho dic pas apel·lant a la nostàlgia ni amb cap trèmolo romàntic. És un deure que tenim perquè aquest món globalitzat només serà savi i humà si tota la diversitat que encara conté està en condicions d’aportar-hi el seu gra de sorra.
La base social no l’hem d’ampliar descatalanitzant-nos sinó catalanitzant-la. Per aquest camí d’anar-la fent gran fent-nos menys catalans, com més serem menys sabrem per què coi volem la independència.
