Publicitat
Publicitat

El sobiranisme i el culte al Barça

Si avui el Barça és un dels clubs de futbol més potents del món, no és només gràcies a Cruyff, Guardiola, Xavi i un llarg etcètera, sinó també perquè, com se sol dir, “és més que un club”. Un “més” que podem definir com la sublimació de les energies i les il·lusions d’un poble que té capacitat de sobres per autogovernar-se però no té el poder per fer-ho.

Tenir-ho present pot ajudar a temperar les eufòries i a apaivagar les frustracions. Ni és tan bo per al país que el Barça ho guanyi tot, com ha passat aquest any, ni hauria de ser un drama que se li escapi un títol. I no ho és perquè, si calculéssim fins a quin punt la nostra vida pública i privada està tenyida de blaugrana, fins a quin punt aquests dos colors modelen i modulen les nostres emocions, acabaríem concloent que destenyir-los una mica és una de les assignatures pendents del sobiranisme, entès en el sentit més ampli.

Els que pensem així de vegades ens sentim sols i aïllats, però som molts més del que el temps i l’espai que dediquen els mitjans i les xarxes a parlar del Barça permeten ara endevinar. ¿Seria bo que no en parléssim tant? ¿Serem millors col·lectivament si ens hi centrem menys? Depèn, esclar, de què fem amb aquest temps i aquest espai. Però no sembla que hagi de ser difícil treure’n més profit per comprendre millor la realitat, per afinar la sensibilitat, per civilitzar-nos.

Fins que Vázquez Montalbán va aixecar la veda, l’intel·lectual antifranquista - intel·lectual i antifranquista eren llavors sinònims- no gosava parlar gaire de futbol. Li feia com vergonya. Passava una mica allò que explicava Bozzo dilluns en una sucosa entrevista de Laura Serra: semblava que tot el que no fos posicionar-se ideològicament era frívol. “No podies fer teatre comercial -ironitzava el líder de Dagoll Dagom- perquè distreies les masses proletàries de la seva missió històrica: la revolució de classe”. D’un “A prendre pel cul!” de Bozzo i els seus a aquesta puresa ideològica en va néixer la meravella d’ Antaviana. I del mateix desvergonyiment, aplicat al culte que ha desplaçat la religió com a “opi del poble”, n’han nascut anàlisis i cròniques d’una excel·lent qualitat tècnica i literària. Però em fa por que no hàgim anat d’un extrem a l’altre. L’intel·lectual que ara resulta suspecte és el que es confessa obertament agnòstic en temes futbolístics i culers.

Amb tots els cultes passa el mateix: arriba un punt que ja només es poden propagar en detriment de la cultura; que són un arbre massa frondós perquè hi creixi sotabosc. ¿Ha arribat el culte al Barça a aquest punt? Potser hi està arribant i, si fos així, quan hi tirem adob, ¿estem fomentant l’esperit crític i el nivell de compromís imprescindibles per construir un estat nou?

Juraria que el sobiranisme té molt més a veure amb jugar que amb mirar com juguen, amb la descentralització que amb la macrocefàlia. Per això no crec que donar més temps i espai al Barça en les nostres vides ens faci avançar en la bona direcció. Ahir al vespre ni la millor Antaviana hauria pogut omplir una platea.

PUBLICITAT
PUBLICITAT