Publicitat
Publicitat

És la solidaritat, estúpid!

Els fans d’Ingmar Bergman i de l’inspector Wallander coneixem molt bé el pòsit de tristesa que arrossega l’ànima escandinava. Sovint sentim dir, i és una afirmació que em neguiteja molt, perquè desmoralitza, que els països que són per a nosaltres un model de civilització -Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia...- són també, paradoxalment, els països en què, en la intimitat de cada jo, la depressió i fins i tot el suïcidi semblen trobar un hàbitat més propici.

No sé si és cert o no. No sé si a Suècia o Finlàndia se suïciden més perquè porten més bé el recompte, perquè hi ha menys llum solar o perquè no hi regna la simpàtica (simpàtica?) anarquia dels països mediterranis. Però, sigui com sigui, crec que és important desfer el malentès, tan inhibidor del per a mi imprescindible desig d’emular-los, que posa en paral·lel una crisi existencial gairebé crònica i un alt nivell de democràcia.

I sempre que intento desfer-lo se’m fiquen al cervell els centenars de somriures, meravellosament oberts a les promeses de la vida, dels nens de l’Àfrica subsahariana. Dels nens que, precisament, són víctimes dels pitjors estralls de la corrupció i la barbàrie.

Els sociòlegs saben que en períodes de guerra els suïcidis baixen, perquè la guerra -o qualsevol forma de tragèdia col·lectiva- ens permet atribuir a circumstàncies temporals i incontrolables que tot sigui tan difícil. Una existència socialment dura ens fa menys responsables de no saber viure. Però les excuses s’acaben quan l’entorn esdevé propici: és llavors que girem els ulls cap al jo i comencem a intuir que el mal ve d’allà. Vet aquí per què cada país té els seus propis escandinaus, els que gasten més en psiquiatre, en les classes més altes.

En un article a l’ARA molt pedagògic, Sheryl Sandberg i Adam Grant afirmaven dimarts que avançar en la igualtat home-dona també farà més feliços els homes. I és que potser no estem programats per ser-ne, de feliços, mantenint-nos indiferents a la desgràcia dels altres. Seria, per raons òbvies, una més que sàvia dotació genètica per assegurar la supervivència de l’espècie.Això també explicaria, a més de la falta de llum, que els països rics i avançats siguin més vulnerables a la melancolia. No sembla que tingui premi, existencialment parlant, que hagin sigut tan bons mirant per ells. El premi, una dosi raonable d’alegria interior, sempre m’ha semblat que va a parar als que més miren pels altres. I ja sé que els suecs fan més donacions, però les fan en proporció al que els sobra?

No sé si el que dic és lúcid o ingenu, però com tantes creences indemostrables trobo que ajuda a viure. Hi ajuda més, en tot cas, que resignar-se a acceptar que qualsevol avenç en l’estat del benestar provoca malestar vital en els que el disfruten. I això em porta a concloure que si és veritat, com deia Alfred de Musset, que l’home és un alumne i el dolor és el seu mestre, encara hi ha raons -mentre els ciclons devasten illes, i els integristes, fràgils democràcies- per a un cert optimisme antropològic.