Els tres eixos i la seva intersecció
El mapa electoral de Catalunya sempre ha sigut més plural que el del conjunt de l’Estat. El clàssic eix social o ideològic, el que situa els partits de dreta a esquerra, s’hi ha desdoblat -en un o altre grau- amb el nacional, el que mesura l’adhesió amb els referents identitaris català i espanyol. I ara, amb la crisi, se n’ha perfilat un altre: el de la radicalitat democràtica. Mentre que el primer eix treballa amb conceptes racionals que difícilment generen grans consensos, com ara decidir fins a quin punt l’estat ha de regular els mercats, els altres dos es basen més en emocions i són la via més ràpida per assolir l’hegemonia. Per això els partits amb vocació de govern s’hi recolzen tant com poden alhora que miren de difuminar-se ideològicament.
Ja és un tòpic afirmar que la dreta catalana dissimula les seves tendències privatitzadores amb el sobiranisme; o que el PP explota al màxim l’inveterat anticatalanisme de l’Espanya profunda per camuflar la corrupció i el servilisme amb els bancs. Però és que els de Podem, d’una altra manera, van pel mateix camí quan asseguren que ells no són de dretes ni d’esquerres. En el seu cas, la cortina de fum és la radicalitat democràtica. Com que és un partit que es construeix de baix a dalt, com que proclama que només pot ser el que voldran que sigui centenars d’assemblees populars, ningú pot dir -ni tan sols els seus líders, si no volen ser titllats de dèspotes- ben bé què és. Ara com ara, són “els de baix”.
El cas de Ciutadans és del tot paradigmàtic. El gran capital del partit d’Albert Rivera és ser una marca blanca de l’espanyolisme. Fora d’aquesta idea -de la que nega i combat la plurinacionalitat de l’Estat-és impossible dir-ne res: sembla que pugui pretendre ser, en cada cas, el que més li convingui. Però la missió inconfessable de Ciutadans és recollir el testimoni dels hereus del franquisme perquè mans més tendres i somriures més blancs el facin menys sinistre. Costa molt entendre que això no ho vegi, per exemple, Àngel Ros.
Són estratègies que funcionen només fins a un cert punt. Ni Artur Mas té res a veure amb Alexis Tsipras ni a Mas-Colell se’l pot confondre amb Varufakis. Se’ls veu prou el llautó ideològic perquè la llista civil (sense polítics en actiu) sigui la millor opció de cara al 27-S. Però és que, a més, no és veritat que els tres eixos siguin del tot paral·lels. Tothom que té ulls a la cara sap que això dels “de baix” contra “la casta” només pot ser conseqüent -i anar més enllà de la demagògia- des d’una radicalitat d’esquerres, sigui marxista o bolivariana. Qui coneix una mica la història no pot ignorar que l’espanyolisme no ha sigut mai progressista, perquè es basa en un principi tan autoritari com negar a milions de ciutadans la identitat. Pretendre ser d’esquerres i espanyolista té finals tan poc edificants com els GAL. ¿S’atreveix algú a dir avui que Felipe González és un líder de l’esquerra? Alguna virtualitat ideològica deu tenir -no pot ser només una coincidència- que l’espanyolisme avanci amb les dictadures i el catalanisme hagi revifat sempre en els parèntesis democràtics. Quan bufen vents de regeneració, és un motiu per a l’esperança.
