19/08/2017

El verí del ‘terrorisme’

2 min

La paraula terrorisme -ho he dit altres cops-és un exemple de com la ideologia penetra en el lèxic de manera subtil i efectiva. Llibres d’estil com els de Reuters o la BBC posen límits al seu ús i adverteixen que és més una barrera que no pas un ajut per a la comprensió d’una notícia. Només l’admeten en citacions o en sentit genèric. Mai per etiquetar un grup o un atemptat concrets, perquè la veuen carregada d’una subjectivitat visceral que és incompatible amb la informació. Seria, però, ingenu esperar que no n’abusin uns mitjans que ja no saben informar sense impactar. Per això ens calen antídots contra el verí que destil·la.

El primer tòxic té traçabilitat històrica. Tant Edmund Burke el 1795 com Pompeu Fabra a principis del XX apliquen el terme a un govern o un règim polític. Però aquest sentit, per un procés gens innocent, s’ha capgirat. Ja són moltes les definicions que limiten la possibilitat de ser terrorista als “actors no estatals”. Tant és que la violència estatal faci més víctimes innocents que la no estatal. Ho proclamen Al-Assad, Erdogan, Netanyahu i molts altres: per obra i gràcia d’aquesta ressemantització, els que lluiten contra ells són terroristes i ells no. D’aquí a dir que tota lluita contra un estat, per opressor que sigui, és terrorisme hi va un petit pas. Prou petit perquè Mandela no sortís de la llista de presumptes terroristes dels EUA fins al 2008.

El segon tòxic té regust aznarià. Si ets declarat terrorista, esdevé perversa la causa que defenses. Si ETA és terrorista, l’aspiració d’Euskal Herria a ser independent passa a ser una aberració. Si el PKK és terrorista, voler un estat kurd esdevé il·legítim, etc. El sil·logisme no s’aguanta, però la negra tinta de por i odi que escampa la paraula no ens ho deixa veure. La veritat és més a prop de l’altre extrem: no només el terrorisme pot perseguir causes justes sinó que és rar que darrere grups que moren matant per raons polítiques no hi hagi, almenys en origen, una flagrant injustícia. ¿Justifica això el terrorisme? De cap manera. ¿El fa més humà? Probablement sí.

El tercer tòxic nega als terroristes els drets humans i, de fet, nega que siguin humans. Si no són humans, si són granotots com els de La pell freda, res del que fan o fem amb ells ens pot crear cap problema de consciència. Fan mal perquè són un origen absolut del mal igual que nosaltres som, almenys respecte a ells, un origen absolut de la innocència. Es tracta d’exterminar-los.

Algun lector dirà que avui no toca explicar això: que humanitzar el terrorisme amb una Rambla sagnant és de mal gust. Crec que toca més que mai. Els fets de dijous són repugnants i s’han de perseguir amb tot el zel policial i judicial, un zel que cal lloar i mantenir davant futurs i probables atacs. Però l’odi que els alimenta, l’odi que deshumanitza, l’odi que coven tants nens que poden ser els terroristes de demà, encara som a temps d’apaivagar-lo, i el verí del terrorisme no ens hi ajudarà.

stats