Publicitat
Publicitat

Arturo San Agustín: “De moment l’únic revolucionari al Vaticà ha sigut Benet XVI amb la dimissió”

Santa Seu Els seus contactes al Vaticà després d’anys recorrent-ne els passadissos li han permès fer un retrat del papa Francesc, a qui defineix com un líder social mundial gràcies als seus dots comunicatius, però que en realitat encara no ha canviat l’Església

S’acaba de jubilar, però no vol deixar d’escriure. Arturo San Agustín (Barcelona, 1949) explica el món des dels seus ulls d’anarcoconservador -com s’autodefineix agafant una paraula prestada d’un periodista italià-, però un dels seus temes preferits és el Vaticà i tot el misteri que l’envolta. Acaba de publicar Tras el portón de bronce (Ed. Península), sobre els dos anys del papa Francesc a la Santa Seu.

¿Diu que en realitat el papa Francesc no mana al Vaticà?

En el món laic els que manen de debò són les grans multinacionals. Al Vaticà és diferent. El Vaticà ja no és un centre de poder, però sí que és un centre d’influència. Jo creia, per intuïció, que aquest papa Francesc sí que manava, però després de fer el llibre i parlar amb molta gent, m’han demostrat que tampoc. “És que cap papa mana”, em van dir. És cert que no mana perquè no pot manar, però Francesc sí que ha fet algunes coses, menys una revolució.

I què ha fet?

Abans en tots els dicasteris -els ministeris del Vaticà- on es tocava poder hi havia sempre un italià, i ara ja no. També m’expliquen que ha fet gestos, que ha obert molts fronts. I alguns el critiquen precisament per això: diuen que quan obres molts fronts no se’n pot tancar cap. L’únic revolucionari de debò ha sigut Benet XVI amb la seva dimissió. Des de fora del món eclesiàstic ens pot semblar una cosa no gaire extraordinària, i és cert que tots els papes podien fer-ho, però la realitat és que cap s’havia atrevit a dimitir fins que ho va fer ell. Em diuen que hi haurà canvis de debò a la Santa Seu quan els divorciats puguin combregar, el dia que els capellans es puguin casar i el dia que les dones ocupin càrrecs d’autèntica rellevància.

¿Pot ser que passi igual que amb Obama, molta il·lusió de canvi amb les paraules però després poca cosa tangible?

Podria ser. De moment Francesc sí que ha aconseguit una cosa: convertir-se en l’únic líder social mundial. No sé si voluntàriament o involuntàriament, però això no ho pot discutir ningú. Però llavors quan parles amb gent catòlica i practicant et diuen: “D’acord amb això, però abans de res és un papa, i ha de parlar de l’Església”. Podria passar el mateix que es deia de Joan Pau II quasi com un acudit, que quan va arribar al Vaticà es va plantejar canviar la cúria o canviar el món, i que va decidir canviar el món perquè era més fàcil.

Per què creu que Francesc ha seduït tanta gent, i segurament més els no catòlics?

Aquesta és la pregunta: per què ha seduït més els no catòlics que els catòlics. Doncs perquè sap comunicar molt bé. Benet XVI també va dir coses molt bones, però es van quedar només per a una elit, ja que la gent no llegeix encícliques. I Francesc ho té clar. Ell mai no improvisa, ho té molt preparat, encara que sembli que improvisi. Dient les coses com són, encara que alguns el critiquin pel seu baix nivell intel·lectual, sap que l’entén tothom, fins i tot els periodistes.

Per fer el llibre ha parlat amb Tarcisio Bertone [camarlenc de Benet XVI i secretari d’Estat del Vaticà entre el 2006 i el 2013], cosa que no és fàcil. Un home molt polèmic.

Gent que el coneix bé sense tenir-li gaire simpatia em diuen que Bertone no va fer res que no haguessin fet els seus antecessors. Benet XVI era un intel·lectual, i el que manava de debò i s’embrutava de fang era Bertone, i potser es va embrutar massa i va ser massa sectari en alguna decisió que va prendre. Dit això, quan el vaig entrevistar el vaig veure com un home repudiat. Encara vivia al Palau Apostòlic, amb aquelles ulleres fosques que no el van ajudar gens… Ha quedat com el dolent de la pel·lícula.

¿La Santa Seu fa negoci amb la fe dels cristians?

Des del punt de vista d’un anarcoconservador, l’home és religiós per definició. Ara, quan crees una organització humana, és evident que comets moltes errades i que abuses de moltes coses, i si això ho fas en nom de Déu és molt més greu. Tot i això, crec que la gent necessita el Vaticà, fins i tot arquitectònicament, per la grandiositat. Necessitem sentir Bach o Händel, per aquesta necessitat de creure en la transcendència.

Canviantde tema: ¿el periodisme va fallar en el cas Jordi Pujol?

És que tot això que es diu s’ha de poder demostrar. El pitjor són les expectatives que s’estan generant. Tret d’això de la deixa de l’avi Florenci, la resta de coses tots les coneixíem, però cal tenir proves per publicar-les. A més, una cosa és el que és il·legal i una altra el que és immoral. I si al final no es pot demostrar res davant d’un jutge, hi haurà una gran frustració: i en això la premsa sí que és responsable. Aquest és el problema dels judicis paral·lels.

¿El periodisme actual està més o menys lligat de peus i mans que abans?

Qui es va inventar allò del quart poder es va equivocar, no és cert. El dia que els diaris no van poder sobreviure només amb diners dels lectors van començar a perdre la independència, si és que mai havien arribat a tenir-ne. Ara, també és cert que sense els periodistes el món seria molt més injust.

L'