Publicitat
Publicitat

Elogi de la calda

Si no puc evitar passar per un carrer assolellat, camino com un zombi, fent tentines, amb la boca oberta i els ulls esbatanats

Sí, jo sóc d’aquells que s’'aplatanen' amb la calor. Així que passem dels trenta graus, la sang se m’espesseix fins adquirir la consistència de la maionesa de pot, la pell em sua per punts inversemblants, com la part posterior dels genolls, el cervell es limita a administrar com bonament pot les funcions d’estricta supervivència.

Si no puc evitar passar per un carrer assolellat, camino com un zombi, fent tentines, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. Barret de palla i crema solar. Aigua i més aigua i cervesa i més cerveses. Dormo en una hamaca, i aprofito amb intensitat les hores de la fresca com si fos un vampir. Qui fos animal de sang freda, com els lluerts i les sargantanes. Però malgrat tot, m’agrada que faci calor. Potser no tants dies seguits, és cert, però aquestes coses no es poden triar.

Miro els termòmetres, les preocupants taques taronja dels mapes del temps, escolto les penúries i els trucs de supervivència de la gent acalorada a la ràdio. Quan vaig en cotxe, l’indicador de la temperatura exterior és consultat com si fos l’oracle. Emparat per l’aire condicionat (i havia conduït cotxes que no en tenien!), sento una morbosa delectació en veure com es va enfilant, de mig grau en mig grau. 

Res com una onada de calor per sentir que formem part d’un col·lectiu escaldufat, en estat d’excepció. És el moment ideal per solidaritzar-nos amb el noble poble de Qatar, que la pateixen tot l’any. I també per redescobrir, admirats, les gairebé propietats màgiques del càntir que teníem ple de pols en una posella i que refresca l’aigua sense intervenció humana: un prodigi de l’aplicació pràctica de les lleis de la termodinàmica.