Publicitat
Publicitat

Dubtes al límit de l’abisme

Els economistes europeus no es posen d’acord en com sortir de la crisi. Una cosa és clara: Draghi no té fans a Alemanya

L’economia no és una ciència exacta, com constata qualsevol profà que s’endinsa en la matèria. Cada nou escenari té pros i contres i, per tant, no hi ha veritats absolutes, cosa que la converteix en una disciplina tan fascinant com frustrant. Fins i tot en un escenari com l’actual, amb l’economia europea en risc de patir la malaltia japonesa (creixement estancat i deflació), és impossible consensuar què s’ha de fer per sortir d’aquest sorramoll. Segurament, una de les mesures que més consens generaven entre els mercats i els països europeus era la necessitat que el Banc Central Europeu emulés els Estats Units o el Regne Unit i comprés deute públic, cosa que ha començat a fer aquesta setmana. Però això genera un ampli rebuig a Alemanya, com s’ha pogut comprovar aquesta setmana a Frankfurt, on cada any alguns dels caps més privilegiats de tot Europa discuteixen les polítiques del BCE.

La conferència ECB and its Watchers és el principal fòrum de debat sobre el BCE i se celebra anualment a la capital financera d’Alemanya. Mario Draghi s’hi va presentar dimecres a primera hora, ja que ell era l’encarregat d’iniciar la jornada. El president del BCE va pronunciar el seu discurs, escrit en defensa pròpia i amb l’objectiu -poc factible- de convèncer un auditori majoritàriament germànic, i 20 minuts després va marxar sense esperar el torn de preguntes perquè, es va excusar, havia d’agafar un avió.

Territori comanxe

El més sorprenent de tot és la intimidació ambiental. El BCE té la seu central a Frankfurt, i això aclapara: els membres del BCE que van participar en la conferència sabien que jugaven en camp contrari. Just després de la intervenció de Draghi va parlar Peter Praet, un dels cinc únics membres que té el consell executiu del banc. El moderador, Otmar Issing (famós pel fet de ser un guardià de l’ortodòxia germànica), es va queixar amb un somriure que no hi hagi cap alemany al consell executiu del BCE, però va sospirar que Peter Praet “almenys va néixer a Alemanya”.

La xerrada de Praet va ser la d’un home sota pressió, amb frases entretallades i constants explicacions per justificar les actuacions del banc. “El risc de deflació va ser molt present durant l’any passat”, va concedir, com a coartada. Curiosament, ell mateix havia negat aquest risc reiterades vegades durant el 2014.

Mario Draghi havia sigut molt més agressiu que el seu col·lega. Conscient que era en territori comanxe, el president del BCE va passar a l’atac: “Les compres de deute no són res nou”. “Fins i tot el Bundesbank [el banc central alemany] va comprar deute en la dècada del 1970”, va reblar. A continuació, i després de recordar que l’experiència dels Estats Units i el Regne Unit “demostra que aquestes mesures poden funcionar”, Draghi abandonava la sala amb un somriure.

L’oposició a les últimes mesures del BCE té tres raonaments. Primer: no són necessàries perquè l’economia hauria millorat igualment (és una opinió minoritària però existeix). Segon: la injecció massiva de diners generarà una bombolla de diners que acabarà provocant noves crisis. I tercer: aquestes decisions rebaixen la pressió perquè els països en problemes facin les reformes que consideren necessàries. Draghi reconeix els riscos, tot i que diu que per ara “estan controlats”. Però com de malament deu estar l’economia europea perquè el president del BCE hagi pogut convèncer quasi tots els països de prendre mesures que fa dos dies semblaven impossibles o, directament, il·legals.

Decisions alternatives

Però, a part de si eren necessàries, les polítiques del BCE generen un altre dubte: seran suficients? L’economista català Jordi Galí, un dels ponents, va defensar una proposta alternativa, ja avançada per l’ARA (vegeu l’edició del 18 de gener passat). El director de Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) creu que les polítiques del BCE són ineficients, ja que aporten liquiditat per als bancs -amb la intenció que prestin més- però, segons va dir, “els bancs no necessiten més liquiditat”. En la seva opinió, si els bancs no presten més és perquè no troben demanda solvent, és a dir, clients que garanteixin el retorn dels diners. “De liquiditat ja en tenen”, va sentenciar.

Una mostra de la qüestionable eficiència de les compres del BCE és que, per mantenir els equilibris i les restriccions típics de la política europea, el deute que adquirirà de cada país estarà relacionat amb la seva mida. Per aquesta raó, el país de qui més deute comprarà el BCE és Alemanya (es calcula que adquirirà uns 300.000 milions de deute germànic). “¿Realment necessita Alemanya que li comprin deute?”, es va preguntar Galí retòricament.

La proposta de l’economista català és que el BCE imprimeixi milers de milions per finançar la construcció d’obres productives (evidentment, caldria filar prim per evitar que s’acabin finançant aeroports o línies d’alta velocitat sense passatgers). A diferència de les compres de deute, va dir Galí, “aquesta proposta té un efecte directe” en la demanda i, a més, “es pot dirigir als països més necessitats”.

Escàs entusiasme

La resposta de l’auditori va ser poc entusiasta. El mateix Galí havia avançat a l’ARA que “els alemanys no ho acceptarien”. El moderador, Otmar Issing, va constatar que “la proposta de Galí és provocativa”. Territori comanxe.

El ponent següent, Volker Wieland, va ser un dels que es van veure provocats. Wieland no és un economista qualsevol, sinó un dels cinc integrants del comitè de savis que assessora Angela Merkel en economia. Tot just aixecar-se va criticar durament el discurs de Galí. Segons va dir, el que havia proposat l’economista català és “el mateix que està demanant el govern grec”. Posteriorment, Galí li respondria que el fet que un govern hagi presentat un projecte similar no és prou motiu per desacreditar-lo. Però Wieland parlava del govern grec com qui parla del dimoni: es dóna per descomptat que és dolent. “Hi ha el risc que les reformes i la consolidació pressupostària [la reducció dels dèficits públics] descavalquin i quedin en via morta”, va alertar Wieland en un discurs que permet elucubrar què deu pensar Merkel.

En el torn de rèplica, Galí va voler relativitzar la gravetat de la seva proposta: “Jo he fet un exercici acadèmic. Estic clarament al cas dels problemes legals i polítics que pot comportar, però durant deu anys vaig dir als meus alumnes que el BCE no podia comprar deute... i ara em fa por creuar-me amb un d’ells pel carrer!”

Dubtes des del Japó

De totes maneres, els dubtes sobre les últimes decisions del BCE no són patrimoni dels economistes alemanys. Richard Koo, economista en cap de l’entitat japonesa Nomura, va fer una presentació elluernadora en la qual va mostrar objeccions no ideològiques al programa de compra de deute. El seu raonament -referendat amb xifres-és que l’experiència mostra que aquesta proposta té poca incidència en els ciutadans i les empreses. “Als Estats Units, la compra de deute no ha fet créixer el crèdit. Al Regne Unit tampoc, i al Japó... tampoc!”, va fer.

Amb tot, segons Koo, el principal risc és que, un cop s’ha acostumat el mercat a injeccions milionàries (i les que han aplicat els bancs centrals en aquesta crisi són les més grans de la història), retirar el dòping és molt difícil. “No hem viscut res com el que viurem quan s’acabin les compres de deute”, va avisar. “Haurà sigut fàcil iniciar les compres, però serà molt difícil sortir-ne: entrarem en un món de molta volatilitat i hi pot haver accidents”. Potser sí que hi ha perills, però ningú ha provat cap alternativa.