Joan Corona: “Catalunya té poc esperit empresarial”

BarcelonaEl catedràtic d’Economia Joan Corona (Barcelona, 1958) era director acadèmic de l’Institut d’Empresa Familiar fins que al maig va ser nomenat director general de l’organització que vetlla per aquest tipus de corporacions. Té un currículum extens: a més de rector honorari de la Universitat Abat Oliva, Corona és conseller de CatalunyaCaixa, on va arribar el 2013 i d’on marxarà aviat, tan bon punt s’acabi de formalitzar la venda al BBVA.

Vostè és dels que creu que hem sortit de la crisi?

Depèn de com definim crisi. És evident que la tendència s’ha invertit clarament. Les dades ara ja són molt rotundes. De fet, les previsions que s’estan fent ara de creixement jo crec que s’estan quedant curtes...

Cada cop hi ha més institucions que preveuen un creixement del 3% enguany.

Jo crec que encara pot ser més que un 3%, tot i que és molt difícil fer profecies. Si ara esclata un conflicte bèl·lic al Pròxim Orient, això et canvia tota la planificació de l’any. I també depèn de l’estat d’ànim de la població. En certa manera funciona com una profecia autocomplerta: si tothom creu que les coses aniran bé, segurament així serà, i viceversa. Per tant, el plantejament positiu és molt recomanable, evidentment sense enganyar.

Fa uns dies César Alierta, president de Telefónica, deia que l’atur pot caure fins al 8% en tres anys.

Jo no treballo amb boles de vidre. Però no ens hem d’excedir en les previsions perquè els humans treballem basant-nos en expectatives i, si no s’aconsegueixen, generes frustració.

Parlem d’una de les seves especialitats, l’empresa familiar. Fa temps que s’ha arribat a un cert consens que aquestes empreses aguanten millor en temps de crisi. Però continuen tenint un problema greu: el relleu generacional.

És el gran tema. Quan el directiu d’una empresa plega es genera un problema, però la situació es complica si parlem d’una empresa familiar de primera generació. Quan el fundador ha creat l’empresa des de zero, la seva capacitat de lideratge és brutal. I quan plega es crea una situació traumàtica. Es pot superar? La resposta és sí, però si s’ha treballat amb molta anticipació. Així, tots els afectats visualitzen el futur i saben el que vindrà. El que no funciona és quan de sobte hem de córrer a solucionar el problema.

Però, esclar, de vegades això és molt delicat. Ara tenim un cas molt recent amb Planeta. Després de la defunció de José Manuel Lara han quedat els seus fills, les seves germanes, els fills del seu germà... Ha de ser difícil de gestionar.

I estem parlant d’una família que no és excessivament gran. Com més gran és la família, més difícil és. Moltes empreses familiars es queden pel camí per culpa del relleu generacional. Alguns estudis diuen que fins a un 70% moren en el traspàs entre la primera i la segona generació. És un procés molt difícil. La clau és que, a part de ser un tema d’empresa, és un tema de persones amb diferents sensibilitats, idees, plans de futur, capacitats personals.

Els fons d’inversió comenten que ara mateix hi ha a Catalunya moltes empreses familiars interessants per comprar.

Sí, i sap per què? Perquè en general tenim empreses molt bones i que només tenen un problema: la mida. Són empreses petites i que no són capaces de créixer malgrat que tenen un bon producte, una bona gestió, una bona línia d’exportació... Avui dia els fons xinesos ja coneixen les empreses familiars catalanes de qualsevol sector. Quan detecten una empresa que amb una injecció de capital pot multiplicar la mida en dos anys, s’aboquen a comprar-la. És bo que una empresa creixi i creï llocs de treball. Però a nosaltres ens agradaria que fossin les nostres mateixes empreses les que fessin aquest pas. Però sovint no el fan, i això es deu sobretot a una qüestió cultural. Quan arriben a determinada mida i les coses els van bé, les empreses no veuen la necessitat de complicar-se la vida. És una actitud conservadora en un país, tant Catalunya com Espanya, amb poc esperit empresarial. Això es veu quan fas enquestes entre els estudiants de direcció d’empreses: la majoria de joves s’estimen més ser assalariats que empresaris.

Falta ambició?

Sí. No tenim el punt d’ambició de les empreses alemanyes. Crec que és sobretot un tema d’educació: jo no vaig sentir a parlar d’empreses fins que vaig entrar a la universitat. A Alemanya des de petits ja els hi expliquen. A poc a poc, això també ho estem fent aquí.

¿Veu com un perill que els fons s’interessin per les empreses familiars d’aquí?

És fantàstic que els fons comprin empreses, però quan les coses no rutllin és més fàcil que un fons deixi caure la companyia. Un empresari familiar no la deixa caure perquè és lasevaempresa. Necessitem moltes empreses familiars. És capital per al nostre país. Tampoc seria bo que totes acabessin en mans de fons xinesos.

Creu que això pot passar?

Home, no ho penso perquè sóc molt optimista i si ho pensés estaria una mica deprimit. Però és evident que els fons internacionals avui dia ja miren amb un detall que et sorprendria. Tenen el radar posat.