08/04/2017

Renunciar al creixement econòmic per un fi polític

2 min
Al Regne Unit se sorprenen que Theresa May supediti la política a l’economia, però Mariano Rajoy i els seus predecessors han fet el mateix des de fa dècades.

Cap d’EconomiaEn tot el debat del Brexit hi ha una qüestió que està sorprenent alguns dels pragmàtics analistes econòmics britànics. “Per primer cop en la meva vida, el Regne Unit té una primera ministra que sacrificaria una part del creixement econòmic a canvi d’un cert ordre social”, resumia fa unes setmanes Janan Ganesh, columnista del Financial Times, en referència a Theresa May. “Si preguntes a un membre del govern si May i els seus assessors ignoren els costos materials i els insignificants guanys polítics que comporta restringir l’entrada als estudiants estrangers, la seva resposta és preocupantment punyent: no és que no ho sàpiguen, és que no els importa”.

Se suposa que tots els governants persegueixen el creixement econòmic, que és la base perquè augmenti el producte interior brut, és a dir, la riquesa i, per tant, perquè els ciutadans disposin de més recursos i millorin la seva qualitat de vida. El que sorprenia Ganesh, per tant, era que el líder d’un país renunciés al creixement econòmic a canvi d’aconseguir els seus objectius polítics i socials.

Bé, Theresa May no ha inventat res. El govern espanyol fa anys, dècades, que actua com la qüestionada premier britànica i que sacrifica creixement a canvi d’assolir un ideal polític, que en aquest cas és el de l’Espanya radial.

¿Algú pot pensar que el govern central no sap que el corredor mediterrani seria beneficiós per a l’economia espanyola? ¿Que no es tracta d’un caprici dels catalans, sinó que també seria bo per a l’economia del País Valencià, Múrcia i Andalusia i, per tant, beneficiaria tot l’Estat? Evidentment que ho sap, però té un objectiu polític que xoca amb aquesta lògica.

Passa idènticament el mateix amb l’última informació que hem descobert aquesta setmana: el conveni entre Espanya i Rússia (revisat tot just aquest estiu!) obliga que els vols que sobrevolen el país exsoviètic per anar a un tercer país tinguin Madrid com a ciutat d’origen o d’arribada. ¿Que no seria bo per a l’economia espanyola comptar amb dos aeroports des d’on es puguin operar vols fins al Japó? Per descomptat que sí. Però aquesta competència entre dues ciutats podria posar en qüestió el model de l’Espanya radial, segons el qual l’aeroport principal ha de ser al centre de la Península.

La lògica econòmica diu una cosa, però la lògica política és una altra. I aquesta no només dicta l’actuació dels governs espanyols de torn, sinó també la de l’aparell de l’Estat, la famosa tecnoestructura, que és la que preserva les essències i roman inamovible per més generacions que passin.

Els pressupostos que Mariano Rajoy ha presentat aquesta setmana han tornat a aixecar una gran polseguera, a Catalunya i en comunitats com el País Valencià. Però no són res de nou: som allà mateix.

stats