Jordi Villacampa: “Si l’Ajuntament de Badalona s’hi posa, hi haurà sortida per a la Penya”

BadalonaVa mig constipat i només es treu la jaqueta per fer-se les fotos, però Jordi Villacampa (Reus, 1963) manté l’actitud enèrgica de sempre. Dijous va signar un acord amb Hisenda per refinançar el deute, el primer dels tres requisits per assegurar la viabilitat del Joventut de Badalona. És optimista, però recorda que no s’hi val a badar.

Què significa l’acord amb Hisenda?

L’acord firmat dijous és de vital importància per al futur del Joventut i va ser possible gràcies al fet que unes setmanes abans es va formalitzar la venda dels terrenys de Pomar. Això ens va servir per pagar la hipoteca que teníem i una part del deute. La resta, que són tres milions d’euros, ho pagarem en vuit anys. L’impacte anual serà de 400.000 euros, que és assumible. A més, ara tenim actius que abans no teníem, com el repartiment de televisió i els ingressos de la Capital Europea del Bàsquet.

Aquest era el primer requisit per assegurar la viabilitat del Joventut.

Correcte. Una de les tres potes ja l’hem complert i ara estem treballant en les altres dues. En la segona, que és un acord amb els bancs, hi estem treballant, però és un tema complicat i farragós. Estem avançant. Quan es parla del deute, que no s’ha generat per fitxar jugadors, s’ha de recordar que se sustenta amb els actius del club, amb el patrimoni. El punt que més em preocupa és el tercer, el que té a veure amb l’Ajuntament de Badalona. Jo acabava mandat el 30 de desembre i vaig parlar amb l’alcaldessa per dir-li que no continuaria al capdavant perquè creia que s’havia tingut un paper molt passiu amb la Penya pel que fa als terrenys de Pomar. Han trigat un any i sis mesos a fer una cosa que ja venia aprovada per la Generalitat. La conseqüència va ser que Hisenda ens embargués. El govern municipal em va demanar que continués durant tres mesos per buscar una solució. Espero que l’estiguin buscant, però és molt fàcil: ens han de comprar els terrenys del Mas Ram. Quan això se solucioni, el club quedarà endeutat en tres milions d’euros a pagar en vuit anys. Res més. Tenim patrimoni i no vull que ens rescatin, però han de trobar la manera de fer-ho.

L’alcaldessa va fer unes declaracions dient que patrocinaria la Penya.

No hi estic d’acord. Han trobat un tema legal per bonificar l’impost de béns immobles (IBI) del Palau Olímpic al 95%. El Joventut en pagarà el 5%. La resta quedarà exempt. El deute acumulat, que supera el milió d’euros i que no ens tocaria assumir a nosaltres, sí que l’hem de pagar i el pagarem a través de publicitat. Això ens obligarà a sacrificar una part dels actius que ens permetrien aconseguir ingressos econòmics extraordinaris. Cedirem una finestra publicitària. Em preocupa molt que no siguem prioritaris per a l’Ajuntament.

L’article que Toni Soler va publicar dimarts a l’ARA intentava posar en valor el que significa la Penya. ¿Creu que a vegades la gent se n’oblida?

Estem fent un estudi sobre això. Hem encarregat a una empresa externa que analitzi què significa la Penya des del 1960 per a Badalona. Això es pot quantificar i monetitzar. No vull dir-ho jo, però segur que representa molt. L’Ajuntament mai ha donat un euro públic al Joventut. Fa 25 anys va comprar el pavelló d’Ausiàs March. També va cedir uns terrenys municipals per construir el Magic Badalona, però cobra un cànon de 800.000 euros anuals durant 50 anys. Sense posar ni un euro, té una inversió que costa 125 milions d’euros que serà d’ells quan acabi la concessió. Espero que hi hagi una entesa amb l’Ajuntament i que valori de veritat la Penya. S’ha de preguntar si vol un equip a l’elit i fer un pla estratègic per assegurar-se un retorn. Som una referència en el món del bàsquet, del planter, de l’obra social i dels valors.

És optimista?

Soc optimista. Marxaré el 30 de març i ho faré amb una de les dues opcions: deixant el club amb un deute de tres milions a pagar en vuit anys o portant-lo a liquidació. No hi ha cap altra sortida. Espero que sigui la primera. El club serà sostenible i m’agradaria que la persona que em rellevés tingués un suport de consens, independentment del partit que governi. Hi ha ciutats que estarien encantades de tenir un referent com el que té Badalona. Es tracta de posar-la al mapa.

Qui li agradaria que el substituís?

A mi el que m’agradaria és que la situació s’arreglés. Si no, ja no fa falta que parlem de res més. No sé si l’Ajuntament n’és conscient. Crec que després de 17 anys he acabat una etapa. Seria bo que vingués gent nova amb aires nous, però no vindrà ningú si la situació no se soluciona... Si l’Ajuntament de Badalona s’hi posa, hi haurà sortida per a la Penya. Es tracta de reforçar un referent de la ciutat. Hi ha moltes coses que em semblen malament, com tenir el Palau Olímpic tancat des de fa un any i mig sense poder-hi fer esdeveniments extraordinaris. Entre tots hem de buscar solucions.

Què farà quan deixi la presidència?

No ho sé. Porto 40 anys a la Penya. M’agradaria marxar sense fer soroll. Només demano que el club s’arregli i que hi hagi una transició tranquil·la. M’estimo massa aquest club per fer res més, però si el 30 de març no s’arregla em tocarà fer una cosa que no m’agradaria.

Vostè sempre és molt crític amb com se sustenten alguns rivals de l’ACB...

No, no ho critico, dic el que hi ha. Explico la realitat a la qual ens enfrontem. O ens defensem amb les nostres armes o ens serà molt difícil competir amb equips que reben diners del futbol i de les administracions públiques, o que tenen tractes fiscals diferents. Hem intentat coses alternatives per poder competir, però desgasta molt.

Protegir la gent del planter costa cada vegada més.

Tan sols hi ha tres o quatre clubs que fan jugadors de bàsquet, però els equips en continuen necessitant. Estem protegits? No. Hauríem de buscar fórmules? Sí. No podem retenir el talent perquè cada vegada costa més. Els rics són cada vegada més rics i els pobres més pobres.

¿Esportivament li preocupa gaire la situació?

Vam començar malament i hem perdut partits ajustats, però ara hem guanyat solvència. Podem competir amb tothom, però la psicologia hi té un gran pes. Som on som i hem d’assumir-ho. Hem de millorar, però estic tranquil perquè estem treballant molt bé.