Patricia Ramírez: "Hi ha conflictes que hem de tenir, tant amb nosaltres com amb els altres"

Patricia Ramírez (Saragossa, 1971) és psicòloga esportiva, però sobretot una comunicadora. En el seu últim llibre (Cuenta conmigo, editorial Conecta) ens recorda que les solucions estan més a prop del que ens pensem i que s’han de buscar a dins de cadascú.

El resum seria que el que ens passa a la vida depèn de nosaltres.

No només això, sinó que hem de responsabilitzar-nos del nostre benestar i de la nostra serenitat. Massa sovint dipositem en l’entorn i en la resta la possibilitat de ser feliços. Es tracta de pensar què podem fer nosaltres perquè les coses funcionin millor. Vaig detectar molta insatisfacció i vaig pensar que seria bo escriure sobre la responsabilitat individual del nostre benestar. Si no, estem venuts. Hi ha futbolistes que no estan motivats perquè l’entrenador no hi compta, quan el que haurien de fer és millorar cada dia per capgirar la situació.

Som especialistes en excuses.

És el locus de control extern, mirar a quin lloc de fora de nosaltres atribuïm els èxits i els fracassos. No sempre ens podem responsabilitzar dels resultats esportius, i mirar a l’entorn no sempre està malament. Però si sempre fem el mateix no tindrem manera de canviar.

¿Sempre és més fàcil culpabilitzar els altres, oi?

La primera pregunta que apareix al llibre és “Ets el que desitges ser?”. A molta gent li costa de contestar, perquè prefereix no saber-ho. Si se n’adonés hauria d’introduir una sèrie de canvis que li costarien esforç, el farien sortir de la seva zona de confort i li plantejarien si aquesta és la vida que hauria volgut tenir. Hi ha gent que en llegir el primer capítol ha plorat perquè ha recordat com ha relegat de la vida coses que eren importants. Hem de trobar temps per mirar cap endins i plantejar-nos coses molt bàsiques de les nostres emocions i de la nostra manera de ser.

Però quan ens mirem al mirall no ens acostumem a agradar.

Sí, però hem de córrer el risc de fer-ho. Hi ha conflictes que hem de tenir, tant amb nosaltres com amb els altres. Evitar analitzar-nos per no enfrontar-nos amb les emocions que això ens generarà és un error perquè aleshores vivim amb pegats.

No hi ha risc de caure en l’egoisme?

En un esport d’equip el valor més important és el valor grupal i què fem per aconseguir l’objectiu, però si un jugador no té un objectiu propi pel qual lluitar es pot perdre la motivació. S’han de tenir objectius individuals, que tinguin un sentit per a nosaltres i que ajudin a aconseguir l’objectiu grupal. Això permet que el cervell estigui focalitzat en una tasca concreta, en el rendiment. L’egoisme del jugador és positiu, sempre que no faci perdre oportunitats al grup. Si tens un company en un situació millor, passa la pilota. Si no, xuta tu.

Vostè diu que la felicitat no és un destí sinó un camí, com un procés. Què vol dir amb això?

Més que la felicitat és un estat de benestar. No tots podem ser feliços sempre, perquè tenim problemes, hipoteques, responsabilitats o separacions que alguna vegada ens fan trontollar. És per això que no pot ser el nostre objectiu final, però cada dia hem de trobar moments de gratitud que ens donin equilibri. Les persones optimistes no són les que tenen la vida arreglada sinó les que tenen una actitud concreta i saben portar bé el fracàs o els mals moments. La persona feliç ho és perquè se centra en les coses importants i dóna al problema el valor que té.

Quin paper té el fracàs?

El fracàs és un aspecte de la vida amb el qual hem d’aprendre a conviure i forma part de l’aprenentatge. No hi ha aprenentatge sense error i per seguir evolucionant hem de fracassar. La màquina humana és imperfecta. Aprendre a gestionar el fracàs és la millor manera d’aconseguir èxits en el futur. Es tracta d’acceptar que ens equivoquem i extreure’n una lectura positiva. Quan un company falla, l’hem de tractar amb amabilitat i el mateix hem de fer amb nosaltres.

Quan s’ha de començar a ensenyar això?

Des de ben petits, al col·legi i a casa, però els pares acostumen a treure tots els obstacles als fills i els nens aprenen a viure en una bombolla. A més els nens associen l’error amb un càstig. Hi ha més distraccions o possibles fonts de conflicte, però depèn de la negociació que tinguem amb ells per posar-los límits. És importantíssim educar en la responsabilitat i en l’autonomia. L’educació ha de ser més oberta i flexible, el sistema autoritari ja no funciona.

Com va anar la seva experiència en vestidors esportius?

Els esportistes tenen clar que l’èxit té a veure amb el cap, però no ho acostumen a entrenar. L’atenció, la concentració, la rapidesa visual, la presa de decisions i la gestió d’emocions com la frustració, l’ansietat, l’èxit i la derrota tenen molta importància, s’han de treballar i han de deixar de ser tabú.

A vostè li encanten les llistes.

Les coses que no estan registrades es perden. Posar les coses per escrit, a mà, ajuda a fer que el cervell adopti més compromís. Quan tens un objectiu no hi ha res millor que tenir un pla per escrit.