Publicitat
Publicitat

Adelais de Pedrolo: "És trist, però no em vaig adonar de la dimensió del meu pare fins que es va morir"

La filla de Manuel de Pedrolo promou la figura del seu pare i prepara un documental que ja ha aconseguit la meitat del finançament a Verkami.

No li agrada fer entrevistes, però se'n surt molt bé i ho assumeix com a part de la feina: promoure la figura del seu pare, l'escriptor Manuel de Pedrolo, a qui alguns voldrien veure relegat a l'oblit. Ara prepara un documental que ja ha aconseguit la meitat del finançament a Verkami.

La primera, amb trampa: quin dia és santa Adelais?

No en té! No és un nom catòlic: és càtar. Durant molts anys vaig haver de portar un nom fals al carnet: Adelaida, que no m'agradava gens.

Contestatària, doncs, des de la partida de naixement.

I tant, però hi vaig combregar de seguida, amb la lluita en contra de la injustícia. La mare és més conservadora però els gens del pare es van imposar. De joveneta vaig tenir moltes mogudes policials: ma mare em volia a casa, però el meu pare no deia res. Ja li agradava...

Quan pren consciència de la dimensió del seu pare?

És trist, però no em vaig adonar de la dimensió del meu pare fins que es va morir. És quan em submergeixo en els seus papers que veig la transcendència, la coherència i l'honestedat amb què va viure. M'hauria agradat poder-l'hi dir, però vaig fer tard. Així que ho faig ara, encara que no se n'assabenti, a través del que faig.

Manuel de Pedrolo ens va deixar 20.000 pàgines escrites. Queda algun inèdit per descobrir?

Sí: hi ha un llibre inèdit. Es diu Infant dels grans i me'l va dedicar quan no tenia encara un any. Em va observar durant mesos i ho va comprimir tot com si passés en un sol dia. Evidentment, el que jo feia amb un any no té interès, però ell ho aprofita per reflexionar sobre tot plegat, sobre com sortiré, si seré compromesa, quina vida em trobaré... Potser pel centenari, que és el 2018, es podria editar.

El seu pare va ser silenciat molts anys...

Sí, però no és l'únic. Hi ha molts escriptors nostres que han patit això. L'altre dia parlava amb el Joaquim Carbó, de qui el pare era molt amic, i m'explicava que ningú s'ha fet ressò de les seves últimes novel·les. Però ja li arribarà el reconeixement, al meu pare. Jo procuro ajudar donant-hi empentetes.

Va ser molt censurat, també.

El més censurat de la literatura catalana! Quan arribava un llibre seu als censors de Madrid, exclamaven, amb perdó per la paraula: " ¡Cojones, otro Pedrolo! " Suposo que altres llibres només els fullejaven, però al meu pare l'havien de llegir des de la primera paraula fins a l'última. Arribaven destrossats, els llibres. Moltes vegades eren simplement paraules: no podien suportar pubis , per exemple. Feien canvis que ara ens semblarien ridículs.

La fundació rep suport de les institucions?

No, ho pago tot de la meva butxaca. L'Ajuntament de Tàrrega, per exemple, no vol saber res de nosaltres. Els únics que s'hi han implicat són els de la comarca de la Segarra. Fins i tot vam tocar portes de la Generalitat quan Cultura la tenia Esquerra... un desastre total.

I les editorials? Als pedrolians ens costa déu i ajuda trobar els seus llibres...

És molt difícil, oi? És una lluita que tinc amb Edicions 62, que és la que té els drets de 88 dels seus llibres. A més, ara, amb tots aquests canvis que han tingut [amb Planeta com a accionista ja majoritària], no crec que promocionin gaire el meu pare, que no deu ser gaire del seu gust.

Què vol aconseguir amb el documental?

El volem estrenar aprofitant el quarantè aniversari d' El mecanoscrit del segon origen , tot i que el pare va dir que, si hagués sabut que se'l coneixeria sobretot per aquest llibre, no l'hauria escrit. Així que el que vull és que la gent sàpiga que va escriure moltes més obres. I que poden agradar a molta gent, perquè és una producció variada, on hi ha de tot: literatura existencialista, ciència-ficció, novel·la negra, contes irònics i divertidíssims. O el seu vessant eròtic, a la poesia.

Va fer de detectiu privat perquè la literatura no donava per viure. No ens l'imaginem posant micros a La Camarga...

Ell ho desmitificava: feia informes, bàsicament. La gent fa volar la imaginació i de seguida se l'imagina amb la lupa de Sherlock Holmes... Però tinc una bona anècdota: els informes comercials d'aquella època era perquè les empreses no volien contractar gent que estigués ficada en sindicats, encara prohibits aleshores. Doncs ell, si la persona era correcta i l'únic pecat que tenia era ser d'un sindicat... diguem que s'oblidava de posar-ho.

Estaria content amb la situació política actual?

Sí, i tant. Ja no hi ha marxa enrere. A partir de l'última manifestació de l'11-S s'ha fet un tomb. La gent s'ha disparat. Cada vegada que a Madrid obren la boca hi ha mil catalans que decideixen que ja n'han tingut prou i que volen la independència.