Publicitat
Publicitat

Barnils, més enllà del personatge

Un llibre amb documental trenca el silenci sobre un dels periodistes cabdals de la seva generació

Ramon Barnils és un dels periodistes més icònics i admirats de la tradició catalana recent però en canvi el material publicat d'ençà de la seva mort, el 2001, és clamorosament escàs: una breu selecció dels seus articles editada per La Magrana aquell any i, el 2006, un llibret del grup de periodistes que duu el seu nom, amb motiu de l'exposició que commemorava el cinquè aniversari del seu decés. L'aparició del pack que inclou el llibre Vint i Ramon Barnils i el documental Barnils tal com raja posa fi a aquesta paradoxa.

Francesc Bellmunt, Rafael Poch, Vicent Partal, Eliseu Climent, Biel Mesquida, Ferran Torrent i Joan de Sagarra són només alguns dels participants en el llibre d'entrevistes que firma Laia Altarriba, amb el qual la periodista ha volgut aplegar una mirada calidoscòpica i diversa sobre el periodista. Hi desfilen amics d'infantesa i joventut, companys de barra de bar, d'estudi de ràdio, de redacció... i també la seva dona durant més de vint anys, Núria Carrera.

Així, per exemple, davant l'estampa tòpica de periodista noctàmbul que formava part pràcticament del mobiliari del Bocaccio o del Zeleste, el llibre descobreix també l'intel·lectual potent que cada dia destinava un mínim de cinc hores a la lectura. O que va passar els últims anys de la seva vida en un retir espiritual no exempt de malenconia -la Transició i la seva cursa per la poltrona ràpida li va deixar un regust amarg- a Figuerola del Camp. Al cap i a la fi, Barnils havia nascut en un Sant Cugat que tot just tenia 6.000 habitants aleshores, el 1940, i amb aquest exili es va voler retrobar amb la manera de fer de la vida de poble. També es parla de la seva proverbial radicalitat. Al pròleg, el seu fill Ton -editor de Dau, que és qui publica el llibre juntament amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB)- explica que a ell li agradava de recordar que radical ve del llatí radice , arrel. I que és radical qui va a l'arrel dels problemes, no pas qui els extrema.

"El retrat no està fet des de la idolatria, perquè aporta matisos i explica les contradiccions que tota persona té -explica Altarriba-. Ara bé, el llibre sí que reivindica la seva manera d'entendre el periodisme". Barnils va ser un periodista multiplataforma abans que es popularitzés aquest terme. Va treballar per a una agència com Efe (i va concebre i defensar la idea d'una agència catalana de notícies com ho ha estat l'ACN), per a diaris com Tele/eXprés i Solidaridad Obrera i per a revistes com El Temps , on va firmar una columna setmanal durant quinze anys (i, segons relata l'editor Eliseu Climent, l'única condició que li va imposar Barnils és que no posés senyeres a les portades). També va exercir de professor de periodisme: una via més per influir en la societat que volia transformar.

El documental en DVD que acompanya el volum va ser concebut primer com un complement, que havia de durar vint minuts. Però els seus autors, Laia Soldevila i Albert Lloreta, van veure que era impossible explicar bé Barnils i totes les seves facetes en tan poc temps, i el van allargar fins a l'extensió actual, de prop d'una hora. És una peça amb autonomia pròpia: la majoria d'entrevistats que hi surten -Sergi Pàmies, Carles Flavià o Saül Gordillo, entre d'altres- són diferents dels del llibre. També es rescaten les dues entrevistes que li va fer, els anys 1996 i 1998, Guillermina Motta, i alguns talls de les seves intervencions a la televisió o a la ràdio, amb aquell programa mític d' El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico com a destacat. La música del documental la posa Quimi Portet, que va ser alumne seu quan estudiava periodisme, abans de dedicar-se al rock. El GPRB vol iniciar converses ara amb TV3 per aconseguir que emeti el documental.