Bertín Osborne: "Qui pensi que sóc masclista és un imbècil o no em coneix"

BarcelonaEstà indisposat i li demana al cap de premsa que cancel·li algun compromís de la tarda. En canvi, insisteix que fem l’entrevista i que em prengui el temps que necessiti. Aquesta capacitat de crear calidesa a l’instant explica, crec, part del seu èxit.

Com si no tingués prou fama, 'Va por ellas' és un títol que suggereix toros i dones. Com se li va ocórrer la idea del disc?

Va ser idea de Sony. Anys enrere havia fet el disc benèfic 'Va por ellos', per als nens discapacitats, i em van proposar de fer un disc amb totes les cançons amb noms de dona. Em va semblar divertit, així que vaig començar a buscar quines cançons podien cabre-hi bé en una 'big band'.

Ha fet servir microfonia antiga i ho ha gravat quasi d'una tacada.

Ja ho havia fet en el disc anterior, i m'agrada molt. Tocar amb una 'big band' és brutal. I en viu, surt una cosa espectacular. Així que a l'estudi volíem capturar això i vam fer només dues preses de totes les cançons.

Swing, música de 'crooner', 'rancheras'... El veurem aviat al Sónar?

Hahaha... no, al Sónar, no. Però encara falta la música que més m'agrada. Perquè, abans de convertir-me en un professional, jo feia música country. Alguna cançó he gravat, però no discos sencers. Abans de baixar, a l'habitació, escoltava Blake Shelton, per posar un exemple.

Canta també en la intimitat?

Abans sí, però ara no, tio... Ara ja no canto a la dutxa. Mai. Deu ser que amb tanta actuació he perdut el costum de fer-ho a casa...

A les notes del disc diu que les dones l'han fet feliç i l'han fet plorar. En quina proporció?

Les dones ens marquen la vida des que naixem, començant per la mare, que m'ha fet feliç sempre. Però també fan patir. En conjunt... potser m'han fet més vegades feliç que miserable.

I vostè a elles?

Jo he procurat fer-les felices, una altra cosa és que ho hagi aconseguit.

L'hi dic perquè sovint l'acusen de masclista.

I jo sempre dic el mateix: qui pensi que sóc masclista és un imbècil o no em coneix.

Per què creu que li cau aquesta llufa, doncs?

Perquè és un estereotip. Tinc aquesta creu, ves!... Els moderns, entre cometes, diuen que sóc de dretes, homòfob i masclista. Dec tenir aquest karma, però no sóc, probablement, cap de les tres coses. Tot comença fa 35 anys, saps? Osborne i d'Andalusia... doncs he de ser un 'señorito' de Jerez. Va, home: si fa dues generacions que no existeixen! Però rodant, rodant, com l'acudit de la bola de neu, et van convertint en de tot. Però a mi ja m'és igual. Me'n ric.

Al seu programa d'entrevistes es mostra desacomplexat, com ha fet sempre, d'altra banda. És una espontaneïtat guionitzada?

No hi ha gaire guió. Tinc la sort de no ser periodista. És a dir, no tinc l'obligació de fer cert tipus de preguntes que puguin incomodar. Que és la vostra feina, però no la meva. A mi m'agrada que els que vénen a casa estiguin bé i vulguin tornar. No li poso el dit a l'ull a ningú. Fem una xerrada, parlem de tot, em prenc tres copes i m'agafo un pet simpàtic. I el convidat també. Tot flueix de manera normal i natural. I m'expliquen més coses de les que explicarien als periodistes.

I de la nova temporada, què pot avançar?

Com que vaig tenir Alejandro Sanz, Antonio Banderas i Iker Casillas per separat, i van estar a gust, ara n'he pogut fer un amb els tres junts. I ens ve a cuinar José Andrés, l'americà. Una entrevista que m'ha fet molta il·lusió és amb el Xavier Sardà, que no l'havia conegut personalment, encara. I va fer un programa fantàstic, amb Boris Izaguirre fent una aparició sonada. Un altre programa és Rappel, que és un geni, i la gent no el coneix. I algun polític: José Bono, Albert Rivera...

En faria algun de catalanista? Puigdemont i Bertín és un duo difícil d'imaginar...

Jo, encantat, esclar que sí. Si jo ho entenc tot... A mi em sorprenen les xarxes, quan em diuen fatxa. Si sóc el més liberal del món! Tot es pot parlar.

Però vostè ha treballat a Intereconomía i no a La Sexta, per entendre'ns.

Uns em van contractar i els altres no. En uns moments en què necessitava treballar, Intereconomía em va fer un contracte important. Els únics. Allà vaig tornar a seguir el ritme televisiu. I, per cert, mai, mai van dir-me com havia de fer les coses. Zero, res.

Molta gent ha sortit escaldada de la cadena i enfadada amb Ariza, el propietari.

Sí, el Julio... Jo no hi he tingut cap problema. Venia cada dia a veure com em trobava... També és cert que no feia línia editorial, sinó programes amb nens i coses així.

Com s'ho fa per fer veure que tot li importa un rave? La meva primera imatge televisiva seva és escarxofat en un sofà, tirant coixins en forma de cor.

Un cop vaig passar un cap de setmana a casa de Frank Sinatra perquè era amic del seu gendre. I em va dir: treballa com si no t'importés no treballar. No és fàcil, però he intentat seguir aquesta norma. La gent pot dir: “Eh, aquest és un dropo que no fot ni brot”. Sé que transmeto que no doblego l'esquena, però el cert és que no paro de pencar.

Manté aquesta actitud conyona tot i que la mort ha estat molt present al seu entorn. Ha enterrat un fill i la seva primera dona.

Som una família acostumada a pèrdues i desgràcies. Sóc molt de frases de gent sàvia. Sinatra ho era; ma mare també... I ella deia: tu, de qualsevol notícia, treu-ne el costat positiu, perquè sempre hi és. En moments com aquest, és molt difícil. Però si t'hi poses, ho aconsegueixes. En el meu cas, tinc la impressió que tota la família em mira a mi, i això em trasllada la responsabilitat afegida d'haver de mantenir-me dret, perquè ells s'hi puguin aferrar i mantenir-se al seu lloc. És complicat, però m'ha tocat viure això.

I no té cap via d'escapament?

Jo no sóc de fugir, però quan no puc més –que és de tant en tant– desaparec al camp. Desconnecto els mòbils tres o quatre dies i em quedo amb els cavalls, fent vida sana.

Té 62 anys. Quan pensa abandonar el Bertín per ser el Norberto amb què el van batejar?

Mai! Aquest és un nom de família. Jo vaig tenir un oncle Bertín. El van afusellar a Paracuellos, així que no el vaig conèixer, però es veu que era un paio divertit i em van posar el nom a mi. I el duc ben content.

Es veu jubilat, en tot cas?

Sí, perfectament. I tant! Hi ha moments en què em sento cansat. Faig televisió, teatre, concerts, tinc una empresa d'alimentació... Aquest cop, gràcies a Déu, sí que estic veient créixer els meus fills, però potser no tant com podria. El cas és que ja tinc 62 castanyes. Estic molt bé, faig esport, i per això em mantinc, però sí que m'agradaria, en un futur pròxim, deixar-ho i dedicar-me a alguna altra cosa.

Té un fill de deu anys amb lesions cerebrals i va impulsar una fundació d'ajuda als familiars. Però ho fa amb mètodes que no estan avalats per la ciència...

A veure, què s'entén per tècnica científica? Si tu tens una medecina i constates que funciona, per què has d'esperar quinze anys que passi els filtres oficials? Això nostre és una teràpia que fa 60 anys que funciona i que ha recuperat milers de nens. I, en tot cas, no estem només tancats a promoure uns instituts dels Estats Units que apliquen aquestes teràpies. I no som talibans d'un mètode concret. Ara bé, l'alternativa científica, quina és? Un tractament com el que diem, perquè funcioni, has d'aplicar-lo sis o vuit hores diàries. Però la Seguretat Social només pot pagar-ne dues hores a la setmana. I amb això no recuperes cap nen.

Però l'Associació Americana de Pediatria no aconsella aquestes pràctiques.

Tot és molt relatiu. Sovint el que es fa és administrar Depakine als nens, perquè així es rebaixen les crisis epilèptiques que solen tenir. Ara bé, l'epilèpsia és la manifestació d'un problema: la falta d'oxigen. La nostra teràpia se centra a fer que el nen tingui aquest oxigen. I aquí topen molts interessos, com ara els de les farmacèutiques. Cadascú té les seves raons. Dóna-li Depakine, et diuen, com a mínim per treure-li les convulsions. Però si l'hi dónes, la seva activitat baixa en picat. I si el nen necessita que l'estimulis, per què donar-li alguna cosa que l'aixafa? Si vas pel codi, potser tens sort i funciona. Però l'habitual és que la cosa es quedi igual.

És curiós que fins i tot en un tema tan allunyat del seu vessant de xouman vagi per un carril, diguem-ne, alternatiu.

Suposo que sí, que sóc una mica de tocar els collons. Em passen coses molt gracioses. A la fundació li van donar un premi les companyies d'assegurances. I, davant dels ministres, pujo a l'escenari i engego: “Em sorprèn que ens doneu un premi que millora la vida dels nens amb lesió cerebral, quan vosaltres no els assegureu”. La ministra, la Trini –molt amiga, per cert–, em donava després cops de colze. Doncs mira, no sé si va ser per això, però ara ja hi ha algunes asseguradores que inclouen aquests nens.

Quina és la seva propera meta, en aquest camp?

L'objectiu és treure les cadires de rodes. No poden anar-hi, els nens, perquè es moren. És tancar-los i llençar la clau. Però digues tu als ortopedes que les vols eliminar. Parlem de cadires que valen com a mínim 4.000 euros. A la nostra fundació ens les anem passant perquè és caríssim. No hi ha dret que una família hagi de pagar 2.000 euros per una cadira de segona mà.