D’ultimàtums, penultimàtums i antepenultimàtums

Hem vist aquests dies com la premsa tira de metàfora lúdica per explicar la partida grega: que si escacs, que si pòquer, que si un pols, que si el mus... El USA Today anava més enllà i titulava aquest dimarts “Grècia juga al joc de la gallina ”, en referència a aquell joc que es veia a la pel·lícula Rebel sense causa: dos cotxes condueixen cap al penya-segat i el primer que frena perd. El cas és que el poble grec ha desafiat el (presumpte) ultimàtum troiquès, de manera que la UE havia de respondre. I aquí és quan comencen les divergències. Tots els diaris de Barcelona coincideixen que la resposta europea ha sigut d’obertura: “Europa allarga la mà” ( El Periódico ), “Merkel i Hollande donen una última oportunitat a Tsipras” ( La Vanguardia ), “Condemnats a entendre’s” ( El Punt Avui ), “Europa s’obre a negociar” (ARA). En canvi, a Madrid -coses de ser estat- juraven i perjuraven que la postura havia sigut de fermesa: “Europa aguanta el pols” ( Abc, amb una impagable foto de Merkel i Hollande units en una abraçada incòmoda, com si els fessin ballar un vals en una boda), “Merkel no cedeix: exigeix reformes a Grècia i el BCE congela el crèdit” ( La Razón ), “El BCE tanca l’aixeta fins que Tsipras faci una oferta” ( El Mundo ). L’únic que anava a la contra era El País, nominalment més esquerranós, amb “Europa deixa la porta oberta a una última proposta de Grècia”. Ei, però l’última, l’última, d’acord?

Àlbum de titulars

“Els carlistes proposen la segregació per sexe a les platges per evitar els pecats de la carn” (Asturias24.es)