Existeix realment el neurosexisme periodístic?

UN DELS CAMPS d’estudi de la neurologia són les diferències entre els cervells dels homes i de les dones. És una matèria delicada, perquè assumir que el cablejat masculí i femení no coincideixen pot obrir la porta a legitimar estereotips sexistes: els homes aparquen millor perquè tenen més aptituds espacials, per dir una bajanada qualsevol. Algunes veus des del feminisme, en conseqüència, intenten deslegitimar tots els estudis que atorguen a la biologia un paper separador entre homes i dones. El terme que ha fet fortuna per desacreditar aquests estudis és el de neurosexisme. Ara bé, convindria no generalitzar. Perquè la ciència és només un mètode i, per tant, no és mai masclista (ni feminista). Senzillament és rigorosa, o no. En aquesta època de fam de clic, molts mitjans tendeixen a esprémer un estudi científic fins que en surt un titular cridaner. En altres casos, el mateix estudi arriba ja amb el titular mastegat i això fa que el periodista no es prengui la molèstia de comprovar si tot plegat se sustenta.

Larry Cahill, un reputat neuròleg, escrivia fa un temps al Journal of Neuroscience Research que el clima hostil contra els estudiosos de les diferències sexuals en el cervell havia alentit les investigacions en aquest àmbit. Les perjudicades sovint eren les mateixes dones, que tenen un risc molt més alt d’experimentar reaccions negatives als medicaments -entre 1,5 i 1,7 vegades més que els homes-, ja que no hi ha recerca específica que analitzi les diferències del cervell segons el sexe. La ciència no és masclista, he dit, però la indústria farmacèutica ja és una altra cosa.

En tot cas, la responsabilitat dels mitjans és doble. No donar aire a falsos estudis només perquè tenen un titular simpàtic que apel·la a la guerra de sexes. Però també ser curosos i no bandejar una investigació perquè un criteri polític -encara que sigui un legítim feminisme- genera soroll al seu costat.