Publicitat
Publicitat

Josep Maria Casasús: “El periodisme d’ara és millor que el dels anys d’entreguerres”

Ha sigut un estudiós autodidacte dels clàssics periodistes catalans, que s’ha encarregat després de transmetre als seus alumnes. Selecciona i comenta diàriament una peça clàssica per als lectors de l’ARA, a la secció ‘Abans d’Ara’

El professor Josep Maria Casasús ha superat aquesta setmana la marca de 1.000 Abans d'Ara, la selecció d'articles clàssics del periodisme català que, dia a dia, refà el pont amb la tradició pròpia ensorrat pel franquisme. Tot i que està nominalment jubilat, el fet que hagi proposat de quedar a la redacció fa pensar que segueix sent un dels seus hàbitats de preferència.

Estem encara desconnectats del nostre passat periodístic?

Cada cop menys, per sort. Els de la meva generació estudiàvem periodisme als anys 60 i llavors ningú ens explicava els clàssics catalans. Vam intentar fer una recerca històrica pel nostre compte, de manera autodidacta. Ara, en canvi, sí que ja hi ha a les universitats catalanes molta gent que coneix aquests periodistes i els explica als alumnes. Hi ha dues persones de la generació anterior que cal esmentar: Josep Faulí i Josep Maria Cadena. Tots dos van ajudar a mantenir viva la flama.

Com era aquest periodisme català d'abans de la Guerra?

A l'època d'entreguerres, Catalunya modernitza radicalment el seu periodisme. N'és un exemple un diari com La Publicitat, equivalent al que avui representa l'ARA, pel que tenia d'innovador. Va ser una època en la qual els diaris van començar a enviar corresponsals a l'estranger: Gaziel, Pla, Xammar, Josep Maria de Sagarra... Tots ells, quan tornen a Barcelona, importen el que han vist a l'estranger. La televisió no s'havia ni comercialitzat i la ràdio no estava avançada, així que, per saber què es feia fora, t'havies de refiar del que portaven els que hi havien anat. És llavors quan va començar a ser hegemònic i respectat el periodisme de carrer, el de fets, que va passar per sobre de l'articulisme que havia dominant a Catalunya, tradicionalment. Però anàvem tard: la cultura anglosaxona feia 70 o 80 anys que feia cròniques i reportatges quan aquí el periodista per antonomàsia era encara el de gabinet, el de despatx.

Quin dels periodistes que ha estudiat el sorprèn encara per vigent i per la capacitat d'anticipar?

Un dels grans periodistes és en Joan Crexells, que als anys 20 torna d'Alemanya no com a periodista, sinó com a becari d'estadística, que és com se'n deia de la microeconomia quantitativa. Va tornar amb unes idees molt avançades sobre com s'havia de fer periodisme econòmic. Encara ara molts periodistes econòmics no són capaços de fer prediccions amb la certitud i l'encert que ell ho feia. Per exemple, va estudiar la moneda alemanya durant la seva gran crisi, quan estava per terra, i va fer unes previsions sobre què podia comportar això des del punt de vista social i polític. Doncs bé, va anticipar el que va acabar sent el creixement del nazisme.

 

I quin periodista creu que es mouria com peix a l'aigua en l'era digital?

En Carles Soldevila: feia textos breus, que es podrien llegir d'una sola tacada a l'ordinador. Els seus fulls de dietari eren molt breus. O, en un altre sentit, l'Eugeni d'Ors, tot i que la seva prosa no seria massa llegible en digital. Bé, ni els seus contemporanis l'entenien gaire. Però en favor seu s'ha de dir una cosa. En un acte commemoratiu, el president de l'IEC va dir que se'l sobrevalorava. Ho va dir per motius polítics. I a les antologies jo no faig selecció política, si no no hi sortiria. Però és que és l'únic periodista català del segle XX amb projecció internacional: als llibres de text anglosaxons l'únic que hi surt esmentat és ell. Ens pot no agradar, o no agradar la seva manera d'escriure, però cal respectar-lo perquè era un home amb una prosa molt elaborada i incisiva.

Prepara els Abans d'Ara entre papers o capbussant-se a la xarxa?

La major part d'arxiu és en paper: retalls i retalls de diaris... La meva dona cada cop està més espantada de veure com estan creixent les piles de paper. No ho tinc ben classificat, però de memòria sé on hi ha la carpeta d'un autor o d'un any. Cada cop utilitzo més antologies. La web ARCA serveix però no hi és tot i la lletra és petita, a vegades il·legible. I Google em serveix molt per a les efemèrides, però sempre s'han de comprovar en paper, que a Google hi ha bastants errors. Sempre compulso les dades.

Creu que els diaris en paper desapareixeran?

Crec que no, però canviaran i seran un producte elitista, per a pocs subscriptors. Potser les subscripcions les pagaran les empreses, perquè els seus executius es trobin un diari en paper al despatx. I serà més car. Amb pocs anuncis, o directament sense. I això tindrà un preu: les redaccions seran més reduïdes. Passa com amb les editorials, que més aviat se n'obren que no se'n tanquen. Que després ve una editorial gran determinada i les va comprant totes, però vaja... Poso l'exemple de la Bernat Metge, que es manté des de l'any 1924 perquè té una estructura lleugera. És que el paper segueix sent el més còmode de llegir: el pots portar on vulguis i no necessita energia...

Els periodistes ens queixem de la precarització que assola l'ofici. Però ells no en vivien pas, de les cròniques...

No, tots els que diem feien altres coses. Soldevila era funcionari de la Diputació i tenia les tardes lliures: escrivia dret, a mà, a la redacció. Ho va fer durant 16 o 17 anys. Sagarra vivia del teatre i la novel·la. Els sous dels periodistes eren molt precaris. L'únic període en què no ho han sigut va des dels anys 60 fins a mitjans del 80, perquè hi havia una regulació de la professió. El franquisme tenia unes taules salarials, que establien que havien de cobrar igual que un enginyer. I les empreses havien d'acceptar-ho.

Als anys 80 deixa la primera trinxera del periodisme i se centra en l'ensenyament. Què el va portar a fer el pas?

Seré molt sincer: la crisi. En aquell moment va haver-hi una sotragada molt forta. Jo treballava al Catalunya Express de redactor en cap, del grup Mundo, que va estar nou mesos sense pagar-nos. No hi havia EROs: no et pagaven i tu o bé aguantaves o bé plegaves. O tancava el diari. I a Barcelona se'n van tancar quatre de cop i volta. I van seguir El Noticiero, El Correo Catalán... No hi havia gabinets de comunicació més que a la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona... Per als 600 periodistes que es van quedar sense feina, aquella va ser una crisi pitjor que l'actual. Aleshores no hi havia possibilitats, com ara, de fer microprojectes. I jo vaig decidir fer carrera universitària. Ara bé, les ganes de fer classes em venien de lluny.

D'on li neix la vocació?

Procedeixo de família obrera. El meu pare era operari d'arts gràfiques en una rotativa. Aleshores els impressors eren gent lletrada, pel contacte amb el que feien, així que a casa entraven llibres i diaris. De fet, vaig començar estudiant dret i a la facultat trobava que jo tenia més coneixements de cultura catalana que els fills de la burgesia catalana. A la universitat jo era el 0,1% de la classe obrera. Però a casa de molts universitaris no hi entraven diaris o llibres. Cosa que passa encara ara amb els estudiants. Encara ara et trobes que els més motivats solen venir de la menestralia.

Ha vist moltes lleves de periodistes. Amb quina es queda?

D'entrada, el periodisme d'ara és millor que el dels anys d'entreguerres. Els periodistes de la vostra generació teniu més el neguit de la tempestivitat, i més intuïció i previsió de futur. Els dels anys 30 podien ser molt bons articulistes però molt pocs tenien aquest neguit: la Irene Polo, en Sentís, en Xammar... començaven a tenir aquest punt de vista innovador. Els pocs que anàvem a les escoles de periodisme sí que teníem més motivació que la mitjana d'ara. Si hi estudiaves, era que estaves motivat. Ara, dels 2.000 que hi entren, només n'hi ha 30 o 40 que sí que tenen aquesta motivació.

Un clam habitual és que hi ha massa llicenciats i massa facultats.

Sí, però això passa a totes les altres carreres. I vull dir una cosa. Ja sé que a la Generalitat van dient que hi ha excés de facultats de periodisme. També de filologia catalana. Però per això s'han de tancar? El servei públic universitari està al servei de la transmissió del coneixement, no al servei del mercat. Ara bé, les privades sí que s'ho han de plantejar. Els estudiants ho saben, quan trien, que no hi ha sortida. Però hi ha més possibilitats ara, encara que siguin precàries, que no l'any 1980.

Als gabinets de comunicació, una sortida professional habitual, fan periodisme?

Els gabinets de comunicació haurien de poder fer periodisme. Però per pressió dels directius a vegades deriven cap a les relacions públiques, en el sentit negatiu del terme. Distingiria entre públic i privat d'una empresa industrial o comercial. El públic està al servei dels ciutadans, no del govern. I hi ha d'haver una ètica. És com els que fan editorials en un diari. Jo mateix n'havia fet molts anys. A vegades no compartia la idea que havia d'argumentar, però, bé, era la meva feina i ho feia en nom dels que estaven dalt de tot. Ara, posava la meva tècnica argumentativa al servei d'aquella tesi que no compartia gaire. Amb temes menors, esclar: amb coses com la pena de mort, per exemple, hi havia la clàusula de consciència.

Ha llegit milers i milers d'articles. Però quin va ser el primer que el va empènyer a ser periodista?

Un que em va motivar va ser de Sempronio, al Diario de Barcelona. L'alcalde de Barcelona els va convidar a visitar les clavegueres de Barcelona i en va fer una crònica. “Això fa gràcia”, vaig pensar, quan devia tenir uns 14 anys. “Sí, voldria fer alguna cosa així, si m'hi convida l'alcalde”.

Li han proposat mai de fer-ho?

No.

Li enviaré l'entrevista a la futura alcaldessa, doncs.

D'acord, d'acord... ! [Riu.]

L'