14/11/2016

Ja et diem nosaltres, Irene Villa, com t'has de sentir

2 min
A la bio de Twitter, Villa omet la seva condició de víctima d'ETA

BarcelonaIrene Villa va perdre les dues cames als 12 anys en un atemptat d'ETA dirigit al company sentimental de la seva mare, inspector de policia. Durant molts anys va ser delegada a Madrid de l'Associació de Víctimes del Terrorisme i es va manifestar en contra de les negociacions de Zapatero amb la banda. L'any 2012 va guanyar el premi Antena de Oro per les seves col·laboracions a la televisió catòlica 'hard' 13TV. Però, d'un temps ençà, la mateixa Irene Villa a qui la caverna aplaudia fins a rebentar-se les mans ha començat a sortir de l'estret carril que imposen aquests mitjans sobre el que se suposa que ha de dir, fer i sentir una víctima.

Resulta que Villa ha declarat davant del jutge que els acudits negres sobre el seu cas, piulats pel regidor madrileny Guillermo Zapata, no l'afecten. (Context: els tuits del polític –dels quals ningú va dir res fins que el van fer regidor– recollien acudits vells i volien recordar, arran una polèmica d''El País', com l'humor negre sempre forma part del panorama.) En tot cas, Villa podria sentir-se ofesa i això seria un element en el judici. Però, en dir que no, Jaime Peñafiel creu que té algun tipus d'autoritat per reprendre-la des del suplement rosa d''El Mundo', on li plantifica una fletxa cap avall “per deixar-nos, a tants i tants que vam patir amb ella, el que vulgarment es diu amb el cul a l'aire, en declarar que els cruels tuits de l'impresentable Guillermo Zapata (...) no la van afectar. Els qui t'estimem no entenem la teva actitud”. ¿Quin és el retret, exactament? ¿Que no senti dolor? ¿Que, no sentint-ne, digui la veritat en seu judicial i no instrumentalitzi la seva situació?

Els mitjans tenen una responsabilitat amb el dolor de totes les víctimes. Això inclou justament no perpetuar aquest dolor i permetre que els afectats puguin definir-se –si volen i poden– com a alguna cosa més que víctimes.

stats