L’amenaça s’abat sobre els canals de televisió musicals

BarcelonaAmericanes platejades, ulleres de sol amb muntures blanques, pantalons de cuir ajustats... Amb aquesta expansiva indumentària cantaven els Buggles la cançó Video killed the radio star [El vídeo va matar l’estrella de la ràdio] en el que va ser el primer videoclip emès per la MTV, l’1 d’agost del 1981. Aquella emissió de debut només es va poder veure en unes poques cases de Nova Jersey, però ben aviat el canal es va convertir en el gran catalitzador de la música dels vuitanta: cap cantant o banda podia aspirar a l’èxit internacional sense dissenyar una proposta visual per mostrar en aquest aparador global.

Avui dia, però, les televisions musicals estan en crisi. Aquesta setmana deixava d’emetre Los40, el canal del grup Prisa associat a l’emissora que, en termes de música comercial, ha tallat el bacallà les últimes dècades. Però el canal tanca després d’un declivi continuat que l’ha dut a representar només el 0,4% del consum televisiu, dins del pagament. I, sobre tota la televisió vista, ni tan sols arriba al 0,1%. A Catalunya hi ha un canal musical, RAC105 TV, del grup Godó, que emet en obert. El seu resultat d’audiència és també negligible: un 0,1% durant els seus últims sis mesos, que marca el mínim per a una televisió que, de totes maneres, només ha arribat al 0,3% en quatre ocasions, des que va començar a emetre l’octubre del 2011.

La crisi de la MTV

La MTV viu el seu viacrucis particular i està lluny dels dies daurats: l’última gala dels seus Video Awards -la festa grossa de la cadena- va registrar una audiència un 34% més baixa que l’any anterior: de 9,8 milions d’espectadors a només 6,5 milions. Les noves formes de consum musical -personalitzades fins al paroxisme- han fet entrar en crisi aquest model de televisió. Video killed the radio star, sí. Però YouTube killed the video star.

Per redreçar la situació, Viacom va fitxar Sean Atkins i li va confiar l’encàrrec de retornar el canal als seus orígens i recuperar la seva condició de veu -ni que fos cridanera- d’una generació. Predominava la sensació que la MTV s’havia deixat seduir massa pels realities i programes adolescents, de manera que havia perdut els seus espectadors aparentment naturals: els interessats per la música.

L’executiu va fer tornar les notícies a la cadena. Va encarregar el primer programa de música en viu en quasi vint anys. I va reposar diversos programes clàssics -ni que fos al canal secundari MTV Classic- com Beavis & Butt-head, Daria, Jackass, Unplugged o Storytellers. L’escàs èxit de la seva gestió l’evidencia la decisió de Viacom de prescindir dels seus serveis quan tot just portava un any comandant un dels canals més importants d’aquest conglomerat audiovisual.

Això sí, a la MTV li queda un (magre) consol. El seu canal germà VH1, dedicat als grans èxits musicals dels 70, 80 i 90, va aconseguir l’any passat les seves millors audiències des del 2010.

A Espanya, la història recent del canal també és la de la travessa del desert. L’octubre del 2010 va fer el salt a la televisió en obert, aprofitant l’explosió de canals de la TDT. Va debutar amb un 0,4% i no va arribar a superar el 0,8% obtingut l’abril del 2012. Dos anys més tard, tornava a la televisió de pagament, després d’estancar-se en un 0,5% de quota de pantalla. En la seva última etapa com a televisió en tancat, la cadena no arriba a entrar en el rànquing de 30 canals més populars de les diferents plataformes de pagament. El seu 0,1% d’audiència general suposa només el 0,8% dels espectadors que miren televisió premium.

Aquesta dada assenyala una de les principals amenaces per a canals com la MTV, que han viscut de ser el farciment dels paquets a l’engròs que fins ara venien les principals plataformes de televisió de pagament. En uns temps en què proliferen ofertes més específiques, com Netflix, HBO o Amazon, la idea de comprar a l’engròs 70 canals comença a ser obsoleta: l’usuari cada cop té més opcions per pagar només per allò que realment consumeix.

El debat sobre les mesures

Els responsables internacionals de la cadena es queixen que Nielsen -l’empresa de referència a l’hora de mesurar audiències- no els compta els espectadors que tenen a la xarxa i que cada cop són més rellevants. Certament, la MTV té més fans a Facebook (49 milions) que no pas cadenes com Fox News (15 milions), amb una audiència més alta però més envellida. Ara bé, estan sent avançades per l’esquerra per noves marques com Vice. Per exemple, el març del 2015, la web de la MTV sumava 18,4 milions d’usuaris únics, la qual cosa suposava un creixement del 37% més respecte a un any enrere. Però Vice.com l’avançava i assolia els 20,1 milions, després de créixer un 379% respecte als 4,2 milions que tenia el març anterior.

I, en tot cas, resulta evident que els nous hàbits de consum empenyen els usuaris més joves cap a serveis gratuïts que els ofereixin la música que ells volen. Un exemple: la cançó Every breaking wave, dels veterans U2, suma 18,3 milions de reproduccions a Spotify i 11,8 milions a YouTube. En canvi, una generació per sota, la proporció s’inverteix. Hymn for the weekend, de Coldplay, té 313 milions d’escoltes a Spotify i 674 milions de visualitzacions a YouTube.

Els artistes globals cada cop donen més importància als seus canals propis de YouTube. I planifiquen els seus discos preveient ja aquesta forma de promoció. El cas més evident és Beyoncé, que va concebre el seu últim disc, Lemonade, com un àlbum visual on cada cançó tenia imatges. Per tant, el paper tradicional dels canals musicals com a peatge necessari per arribar a un públic massiu ha quedat debilitat.

De moment, l’estratègia de la MTV és no tirar la tovallola i fer un nou gir de timó. Després dels realities, des de fa dos anys posa les seves fitxes en sèries de ficció. Els seus dos productes estrella són Scream (la versió televisiva de la cèlebre saga de films de terror) i The Shannara chronicles (adaptació de les populars novel·les fantàstiques de Terry Brooks). Cap de les dues ficcions ha rebentat audímetres, però les xifres obtingudes són prou bones perquè els executius de la cadena hagin renovat tots dos títols (per a una segona i tercera temporada, respectivament). Però potser -atès que la MTV creu més en la ficció que en els clips- cal considerar que, comptat i debatut, la música ja ha abandonat la televisió.

Quatre franctiradors, modestos però prestigiosos, nascuts a la xarxa

Els ‘Tiny desk concerts’ de la NPR

Bob Boilen és el presentador d’ All songs considered, un dels programes online més populars de la NPR, la ràdio pública dels Estats Units. Als artistes que visiten els estudis de l’emissora se’ls ofereix tocar tres o quatre cançons al costat del seu escriptori de feina, amb un equipament bàsic, limitat al poc espai disponible. El concert resultant acaba tenint un aire intimista, despullat i quotidià. És música de proximitat i que treu una complicitat evident en els convidats.

Grups de primera línia de la música independent, com els Pixies (prescindint del baix en favor d’un violí), The National o Death Cab for Cutie han accedit a reformular les seves cançons allà. També artistes d’èxit massiu com Adele o John Legend.

La màgia de Nigel Godrich, a ‘From the basement’

Nigel Godrich és un productor de prestigi, responsable del so d’alguns dels millors treballs de Radiohead, Beck, U2 o R.E.M. Aprofitant les hores mortes disponibles al seu estudi, va posar en marxa aquesta proposta minimalista: bandes tocant, sense presentador ni públic. Sembla una opció simplista, però el resultat posa molt de relleu el treball dels músics contra els seus instruments i l’equipament. Una realització molt acurada i una textura d’imatge i so també cuidada van fer que les plataformes de televisió d’arreu del món compressin el format.

Entre els artistes que hi han participat hi ha Neil Hannon, Radiohead, The Shins, Jarvis Cocker i Sonic Youth. Només se n’han fet, però, dotze episodis.

‘Black cab sessions’, la música des d’un taxi

La premissa és simple, però original: demanar a un músic que pugi a un taxi, que el passejarà per alguns dels escenaris de la ciutat que li siguin rellevants com a artista. I, aprofitant que es tracta d’un taxi anglès -amb un ampli habitacle a la part del passatger-, se li demana també que toqui algun dels seus temes més coneguts, amb el paisatge canviant de la ciutat de fons. Tot, amb una sola presa cinematogràfica.

És així que els internautes han vist, des del 2007, més d’un centenar de passejades, com ara la de Charlotte Gainsbourg per Londres o la de Jack White per Nashville. El seu menú és variat estilísticament, tot i que posa l’accent en nous grups i bandes emergents.

Des de França, ‘La blogothèque’

No tots els programes musicals venen del món anglosaxó, encara que siguin majoria. França produeix també l’aclamat La blogothèque, que filma solistes i bandes en entorns peculiars, sense escenari. La idea de fons és que les circumstàncies estranyes provoquin resultats imprevistos, com quan els clients d’un pub comencen a corejar la tornada d’una banda emergent que acaben d’escoltar inesperadament per primer cop. El programa barreja nous talents amb altres grups ja consolidats.

Arcade Fire -que van acceptar de tocar en un muntacàrregues, i són nou membres-, Beirut, Wilco o Phoenix són alguns dels grups que han acceptat les peculiars propostes de La blogothèque.