L'últim Talese: val la pena llegir-lo tot i l'engany

BarcelonaLa confessió d’un propietari de motel que va espiar durant lustres els seus clients, amagat rere falses reixes de ventilació. Aquesta és la morbosa premissa de 'The Voyeur's Motel', l’últim llibre de Gay Talese, que arriba a les llibreries amb polèmica: el 'Washington Post' va demostrar –quan el volum era ja imprès– que l’empresari no va ser propietari de l’hotel durant alguns dels anys dels quals reporta observacions. La credibilitat del reportatge, segons ha admès enutjat el mateix Talese, ha desaparegut “per l’aigüera del vàter”. Però aquest engany perpetrat per l’espia d’intimitats no és el principal problema que afecta el llibre, al meu parer: quan llegeixes els extractes del dietari que mantenia el ‘voyeur’, captes de seguida que són unes observacions escrites per ser llegides. No era teràpia o desfogament: hi havia una ànsia de posteritat evident. I això fa que dubtis dels seus escrits, fins i tot els dels anys en què sí regentava l’establiment. Talese –encara una llegenda, tot i aquest entrebanc– hauria d’haver contrastat més la biografia de la seva font? Sí, i tant. Però el moll del llibre és incontrastable: el lector ha de decidir quanta salsa hi ha abocat el moteler, a partir d’unes observacions que és incontestable que van existir.

Malgrat això, 'The Voyeur's Motel' és una lectura recomanada, que permet reflexionar sobre el reporterisme de cocció lenta –Talese va trigar més de 30 anys a poder fer públics els dietaris– l’excessiva dependència d’una única font i la difícil frontera entre periodisme i literatura. A més, s’hi analitza bé la fascinació humana per espiar pel forat del pany. Només que ara el 'voyeurisme' s’ha institucionalitzat, com saben molt bé els productors de 'Gran Hermano' i els seus 'edredonings'.