Maria Rovira: “Hi ha poques dones fent humor perquè implica una autohumiliació doble”

Em convida a pistatxos i, quan tinc la mà plena de closques, les llenço cap a la paperera que tinc a dos pams. No n’entra ni una. Maria Rovira no triga ni tres dècimes a dir: “És el que tenen, els pistatxos: no són gaire aerodinàmics”. És ràpida en el gag, però medita les respostes, fins al punt que l’entrevista hauria d’anar decorada amb GIFs d’ella dubtant. Recollides les closques, parlem d’humor, feminisme, pistatxos... i autohumiliació.

Quines feines has fet, abans de dedicar-te a l’humor?

Feines molt random! Vaig estar catalogant roba per al Privalia: de tres del migdia a onze de la nit, durant tres mesos. Arribava i em deien: “ Para hoy, 180 piezas de Calvin Klein ”. Era molt destructiu, tot el dia de bòlit, aprenent els colors, els tipus de coll... Somiava amb excels i, quan me n’anava a dormir, catalogava els llençols. També vaig estar dues setmanes en una empresa subcontractada de Vodafone, on ningú em deien què havia de fer. Tot molt absurd.

Quins són els teus referents?

La primera mostra d’humor gamberro van ser Els Simpson, esclar. De monologuistes, vaig descobrir Bill Hicks, Louis CK i, a partir d’aquí, George Carlin o Richard Pryor. Vas tirant enrere i sempre hi ha una nova vaca sagrada de qui tothom ha après. Però també n’hi ha de joves, com Ali Wong o Cristela Alonzo, que té un monòleg boníssim. M’interessa la perspectiva de comediants dones i no blanques. En el terreny de l’humor, la gent que no parteix de la posició privilegiada té molt més a dir.

¿Acceptes l’etiqueta de “feminista” per al teu humor?

En el meu humor, en la meva persona... en el que sigui. Crec que és un dels trets diferencials que tinc. No sent negra... soc dona. I aquest és un terreny menys transitat. És un tipus de veu que no s’ha sentit tant.

Què creus que defineix l’humor de la teva generació?

Si alguna cosa tenim els millennials és la quantitat infinita d’ inputs. Això ens fa jugar amb els referents culturals, les imatges i els sons d’una altra manera. Tot canvia molt de pressa però nosaltres ens hi adaptem.

No has citat cap referent català. ¿Et sents un bitxo raro, aquí?

Es fa humor més estrany que el meu: els Vengamonjas, Carlo Padial, Miguel Noguera...

Però aquest posthumor, tal com se’l coneix, s’expressa fonamentalment en castellà.

Suposo que molta gent ho fa perquè és el que parla a casa i n’hi ha també que, per una qüestió de mercat, deuen voler arribar a més gent.

Jugues molt amb Twitter.

Abans apuntava coses a les llibretes, que es titulaven solemnement: “Idees”. Però les perdia. I tampoc no sabia què fer-ne: era un pal passar-les a Word. I, igualment, per fer-ne què? Però a Twitter ho comparteixes de seguida i, a més, veus si una cosa funciona o si li has de donar la volta. El tuit és la mínima expressió de la meva idea. Si no ho he tuitejat, no existeix.

Exposar-se a milions de tuits i mostres de talent d’arreu del món, ¿no paralitza?

No, perquè és una altra lliga. L’únic que funciona i et fa avançar és fer el que saps fer i coneixes. Si no, no hi ha manera. Però, alhora, em diuen: has pensat de fer un llibre? Ostres hi ha molts llibres i hi ha gent que els fa molt bé. Més val que inverteixis a llegir aquests llibres que han fet persones més dotades que tu durant la història de la humanitat. Ara, ningú farà el vídeo sobre el barri d’Horta com jo el faig.

Fent humor, un acaba trepitjant ulls de poll... Esquives el conflicte?

No l’esquivo, però no m’interessa gens. I tampoc soc una radical, així que, si dic alguna cosa i algú s’ofèn molt, probablement és ell qui està fora de lloc. Hi ha molt de totxo, a internet.

Per què el món de la comèdia és fonamentalment masculí?

Hi ha poques dones fent humor perquè implica una autohumiliació doble. D’una banda, hi ha el fet d’exposar-te i que et diguin coses. Hi ha tanta pressió estètica i intel·lectual contra les dones que això frena molt. I la segona és que l’humor de monòlegs es basa en l’autohumiliació. Parles dels defectes de tothom, però des de la teva perspectiva i en primera persona. Jo tinc dos germans grans amb qui he treballat molt l’autohumiliació. Vaig aprendre a defensar-me: si em critico jo, amb humor, ja no ho pots fer tu.

Però t’exposes realment del tot? Parles poc de sexe, per exemple.

Perquè no vull que ningú es doni per al·ludit! Tampoc parlo de coses realment ofensives de la família. Podria treure de tot, però tampoc vull que s’enfadin... I no vull riure dels meus ex. Veig monòlegs que m’agraden però penso: o bé està mentint o bé quan arribi a casa tindrà un problema enorme. Ser cautelós va en detriment de l’art, però... ja ho faré.

Et sents artista, doncs?

Mmm... [Dubta] Nah. És que la definició d’artista és molt àmplia. Jo no em prenc seriosament i dir que soc una artista significa ficar-me en el mateix sac de persones amb un registre molt més elevat. Considero que els humoristes són artistes, eh? Però a mi em falta, encara. Jo faig tuits sobre pistatxos.