01/03/2015

Maurizio Carlotti: “El duopoli és la forma més extrema de competència”

8 min
Maurizio Carlotti: “El duopoli és la forma més extrema de competència”

BarcelonaExhibeix amb orgull el seu caràcter venecià: abrandat en els gestos (i els renecs), bregat en les negociacions com correspon a un poble mercader i apassionat en tots els temes pels quals pren posició. Va militar 16 anys al Partit Comunista i se segueix considerant d’esquerres, en contra del que opinen els seus amics, tal com admet. Ve a Barcelona convidat pel CAC, on acaba de pronunciar una conferència.

En les seves intervencions carrega sovint contra la pública.

Una televisió pública té fonamentalment obligacions, que per alguna cosa la paguem amb els diners dels contribuents. No vull ser polèmic inútilment, però l’únic servei que em sembla que ret la televisió pública en la seva expressió estatal i autonòmica és garantir un alt nombre de bones nòmines: això sí que ho fa de puta mare! Qualsevol televisió pública té plantilles enormes i gasta entre el 35% i el 40% en personal.

Esclar, perquè Telecinco i Antena 3 externalitzen tot el que poden.

I tant. I la pública ho hauria de fer.

Amb quin benefici?

Perquè així crees un mecanisme de treball exactament com el d’un hotel, on tu tens sempre la plantilla justa que et cal per al moment concret de la temporada. Antena 3 o Telecinco tenen entre les dues la meitat dels treballadors que té TVE. Amb això produïm el doble de canals, tenim el triple d’audiència i gastem la meitat. Tothom sap que hi sobra gent, a TVE, però no ho diuen perquè esperen un nou ERO, com el de Zapatero. També a TV3, que és la millor televisió autonòmica, la plantilla és absolutament desproporcionada. Per no parlar d’Andalusia, que és pitjor. No es pot reformar, així. El cas de València ha demostrat que l’única manera de posar-hi remei és tancar-la i reobrir-la. I a Madrid, el mateix.

Defensa que les privades no tinguin topalls en la publicitat.

És un fet. La ràdio o els diaris no tenen límits. Els busos públics són barracots publicitaris...

Quants minuts d’anuncis posaria, si pogués?

Jo advoco perquè les privades s’autolimitin, com als Estats Units.

Allà hi ha pauses més curtes, però molt més freqüents.

Han descobert que més de 9 o 10 minuts per hora no es poden vendre. Sense tenir obligacions, en posen menys.

Doncs aquí estem en 15 minuts. No m’imagino Atresmedia baixant a 9.

Home, cal fer-ho tots. Perquè si un fa 15 i l’altre 9, el de 9 tanca. Jo qüestiono: quin és l’interès general que legitima una norma restrictiva de la llibertat que té una empresa per posar tota la publicitat que li dóna la gana?

L’interès de l’espectador a veure prou programació, tenint en compte que el dial és limitat i tancat.

Si a la gent no li agrada un canal, canvia de seguida: no veu la publicitat i acabem tancant.

Però les opcions que té són limitades. I més ara amb el duopoli establert per vostès i Mediaset.

Però és que el duopoli és la forma habitual en què s’organitza la competència en el mercat de la televisió. Espanya, en realitat, té la ràtio més baixa de concentració entre els principals països europeus.

Bé, amb un 60% aproximat de l’audiència aconsegueixen copar quasi el 90% dels anuncis disponibles.

Però mirem el que s’anomena el target comercial, que és el que volen els anunciants. Els deu canals d’Atresmedia i Mediaset sumen el 75% d’aquesta audiència objectiu: és normal que estiguem per sobre del 85%. En qualsevol mercat el líder té més quota del que li tocaria. La quota no l’estableix el farmacèutic: ho fa l’inversor, quan lliurement destina els diners on creu més convenient.

Però deixa poc tros de pastís per a la resta de canals.

El problema no és tenir un canal: és mantenir-lo, explotar-lo, fer-lo créixer. Aquí hi ha gent que ho ha intentat i ha preferit tocar el dos, cobrant. O que li ha anat malament i ha hagut de tancar. La publicitat no és un pastís que es reparteix: és una medalla i se’n va a qui se la mereix. La quota de mercat no és un regal, és un premi a l’eficiència. El duopoli és, a més, la forma més extrema de competència que es pot donar. Que n’hi hagi dos i que un tingui el 43% i l’altre el 42% explica i garanteix el que passa ara: que Antena 3 i Telecinco ens peguem com borratxos cada dia per aconseguir els millors resultats d’audiència i de mercat. No busquem tres peus al gat. De la mateixa manera, a tot Europa hi ha tres telefòniques i la resta és plàncton.

Parlant de telefòniques: ¿el desplaçament de continguts al pagament amenaça la televisió en obert?

No. Amenaça l’espectador, que haurà de pagar per veure certes coses.

No els amoïna perdre audiència?

Pot ser. Però la Fórmula 1 o la Champions són dues hores d’un dia cada quinze. Un cataclisme? Difícil. Una tendència? Sí. Però una tendència que va des d’un sistema en què l’audiència es ven a la publicitat fins a un altre en què se’n ven molta menys. Fins i tot es podria sostenir que la televisió de pagament no tingués anuncis per llei. Que no descarto que s’acabi demanant.

¿I la tendència de les telecos d’arreu del món a concentrar a l’entorn seu l’audiovisual li preocupa?

Això ja em preocupa una mica més, perquè passa per fer-nos fora de la banda hertziana. El primer dividend ha sigut problema només a Espanya. L’afany de donar llicències havia fet ocupar la banda dels 800 megahertzs, que cap país europeu tenia ocupat. Aquí, amb aquesta mania de donar llicència a tothom...

Doncs ara, en nom del 4G, ja es parla de la banda dels 700 megahertzs.

Quan acaba això? Quanta banda necessiten? Hem de veure quants clients el fan servir, el 4G. Tenen espectre de sobra. I per omplir la banda dels 700 han d’invertir desenes de milers de milions d’euros... segur que ho faran? En tot cas, les telefòniques demanaven menys canals de televisió gratuïta: no només ho han aconseguit sinó que potser encara en perdrem més. Volien l’exclusivitat de l’alta definició, i l’han aconseguit perquè, amb l’ample de banda que ens han deixat, no podem fer una HD digna d’aquest nom.

Doncs ara es llancen també a competir amb vostès fent sèries.

Quantes hores produeix de televisió Telefónica? Ben poquetes. Una cosa és comprar coses, que és fàcil amb la pasta que té una telefònica: el futbol, la Champions, la F-1... Però quanta televisió? Que nosaltres produïm 14 hores a cadascun dels dos canals principals. I és això el que crea indústria audiovisual. I consciència nacional, si em permet el terme, que sé que aquí és polèmic. Què és una majoria? Ja no existeix això, sociològicament. Som en societats complexes, ara: aquí hi ha milers de minories, segons raça, religió, hàbits sexuals, estil de vida, hàbits alimentaris... Una majoria és l’aliança momentània i ocasional de moltes minories: un calidoscopi. I per mantenir-ho junt cal que tothom pugui veure tele de franc. Sense televisió en obert no hi ha consciència nacional.

Com explica que se’n surtin tant les telecos a imposar el seu relat?

Perquè els diuen que amb el 10% més de banda ampla hi haurà un 1% més de PIB i 100.000 llocs de treball. Però no els expliquen que, per ser digitals, en destrueixen 200.000 d’analògics. Perquè quan es creen algunes coses d’aquestes modernetes, de moment, el saldo és negatiu.

Ara es parla de tornar la publicitat a TVE. Quins efectes tindria?

El retorn dels anuncis comportaria la seva fallida, sense dubte. Nosaltres paguem el 3% de la facturació a TVE, a més del 5% que va al cine i el 6,5% als autors. No dels beneficis, eh? De la facturació. Quan obrim la botiga, el 15% dels ingressos paga les festes dels altres. No vull ser irrespectuós, però els que reben de la SGAE o similars, quan treballen per a Atresmedia... ja han cobrat! Això de la propietat intel·lectual com a dret inalienable personal és un handicap econòmic i competitiu d’Europa enfront els Estats Units que, si no s’arregla, destruirà la indústria.

Parlàvem de TVE...

Si torna la publicitat, se li hauria de treure el 3% de la nostra facturació, el 0,9% de les telefòniques, que és una pasta, i l’1,5% de la de pagament. Són 400 milions. L’últim any que va tenir publicitat va facturar-ne gairebé 500. Però el mercat aleshores valia 3.500 milions, no els 2.000 d’ara. I La 1 feia un 18% de quota, mentre que ara tot just en té un 10% i, si posen anuncis, baixarà d’un dia per l’altre al 8%. On van amb això? Arregla despeses com hem fet nosaltres i veurem com et sobren els diners.

Els anunciants ho volen, tot i així.

Perquè històricament TVE redueix les tarifes. Tot el que no factura l’hi paguen a banda. L’Associació Espanyola d’Anunciants té molt d’estómac, perquè saben que paguen la publicitat a la meitat o menys que a França, Alemanya o el Regne Unit. Volen l’intervencionisme deslleial de la pública per alterar el preu.

Parlem de Podem. ¿El partit seria on és sense l’exposició pública que li ha ofert La Sexta?

Hi ha coses semblants a Podem, no pel color ideològic de la samarreta sinó per la consistència electoral, com el Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo a Itàlia, Siryza a Grècia o el Front Nacional a França. Tots estan per sobre del 25%, en projeccions electorals o resultats efectius. I ho han fet sense cap suport mediàtic.

Ara resultarà que Podem no ha aprofitat l’altaveu de La Sexta.

No és un altaveu, la televisió. Per què fa servir la paraula altaveu?

Perquè amplifica un missatge.

La relació entre un polític i una televisió és molt diferent de la que pugui tenir amb la premsa. Imaginem el candidat Carlotti, notòriament un imbècil sense idea de política o economia. És només un trepa que vol ser alcalde. Si té un amic en un diari important, el diari pot construir una carrera a l’imbècil de Carlotti: li farà entrevistes, li escriurà les respostes, deixarà que li dicti els editorials. Ara, si va a la tele i fa una declaració de 20 segons, ja hi haurà algú que sospitarà que és un imbècil. Com que és imbècil i demana més temps, s’hi queda cinc minuts. Ja n’hi ha molts que diuen: “Ui, ui, ui... Aquest sembla imbècil”. I si es queda una hora en un programa, el país sabrà oficialment que és un imbècil. Això és així! ¿No deu ser que en política tenir ideals, fer propostes, tenir cares noves, ser exemplars, tenir resultats... potser serveix d’alguna cosa encara?

En canvi, fa una estona ha dit durant la conferència que votar Podem seria l’últim que faria.

Perquè a Podem ho han dit tot i el contrari de tot. Demanen una firma en blanc: un diu que han de sortir de l’euro, després que cal pensar-s’ho bé i ara que és imprescindible ser-hi. Quan governi, què farà amb l’euro? No ho tinc clar: per això no els voto!

¿I la seva cadena ajuda prou a evidenciar aquestes contradiccions?

¿I on, a Espanya, si no és a Atresmedia, ha rebut Pablo Iglesias les entrevistes més dures? Amb Évole, amb Ana Pastor... O quan va anar a La sexta noche, que va marxar amb la cua entre cames perquè es va adonar que l’havia cagat, per dir-ho en anglès, quan li va dir Don Pantuflo a Eduardo Inda. Molta gent devia canviar d’opinió sobre ell, aleshores. Això és fer televisió!

S’expressa amb una llibertat gens freqüent.

A vegades la franquesa em crea problemes a la meva empresa. Sóc un vicepresident, però executiu: no hi sóc per fer bonic. No conec ningú més que hagi sigut conseller delegat de tres televisions a Europa. Això és com al futbol. Quan vas bé, ets un fenomen; quan vas malament, et fan fora. Amb la diferència que al futbol hi ha 40 equips de Primera o Segona, però de televisions a cada país n’hi ha dues.

A vostè li agrada el cos a cos, oi?

El que passa és que no admeto la incoherència.

stats