Set dècades amb plats de l'espai imaginaris (i continua)

BarcelonaEs compleixen aquest mes de juliol els 70 anys d'una de les falsedats 'magufes' més cèlebres: els suposats cadàvers d'àliens rescatats per militars a Roswell. És una imatge altament incrustada en l'imaginari col·lectiu. El curiós del cas és que, tot i que la llegenda arrenca d'uns fets ocorreguts el 1947, no va ser fins al 1980 que va cristal·litzar –distorsionada– en la versió que s'ha fet famosa.

El diari 'Roswell Daily Record' explicava ara fa set dècades que les forces aèries americanes havien capturat uns "plats voladors", però no s'alimentava pas la qüestió extraterrestre. L'endemà de la trobada, tal com explica el recomanable portal 'Magonia', l'aviació americana ja va aclarir que les restes trobades eren globus meteorològics caiguts. Tres anys més tard, l'exmilitar Donald Keyhoe publica un llibre on assegura que aquells objectes eren naus alienígenes. Però ningú a l'època li fa massa cas. Fins que arriba l'any 1980 i apareix el llibre 'The Roswell incident', de Charles Berlitz i William Moore, on s'afirma que els militars no només van rescatar un vehicle extraterrestre, sinó que van conservar el cadàver d'un espècimen arribat d'un altre planeta. Els autors tenien zero crèdit: havien afirmat altres deliris com que els EUA han aconseguit fer invisible un avió i la seva tripulació. Però la seva fabulació va afavorir que la zona es convertís en un parc temàtic que paga la pena veure. En tot cas, l'exèrcit va reconèixer el 1994 que el material recuperat –fusta i paper d'alumini: poca cosa per a un viatge interestel·lar– pertanyia a un globus sonda amb el qual buscaven detectar si l'URSS estava fent proves de bombes nuclears.

Ho explico avui per fer nostàlgia d'aquells temps analògics i crèduls. I també per recordar que, en els llots de la postveritat, la parròquia dels conspiranoics –amb els antivacunes com a últims exponents– fa dècades que hi neda.