De quan ‘La Vanguardia’ amagava la pregunta del referèndum

“El no a la independència supera el sí per 4 punts”, titulava ben gran La Vanguardia en portada, a compte d’una enquesta pròpia. Les dades apareixien comparades amb un sondeig també seu del desembre, en el qual el sí guanyava aleshores el no. I ho feia per 4,5 punts. Però cap de les tres portades d’aleshores -amb els seus títols i els seus subtítols- va trobar lloc per explicar-ho. Aleshores els missatges de primera pàgina van ser: “Tres de cada quatre catalans volen canviar la Constitució” (6 de desembre), “CiU i ERC es queden a les portes de la majoria” (7 de desembre) i “La majoria de catalans té por que el procés els perjudiqui la butxaca” (8 de desembre). Siempre negatifo. La pregunta específica sobre el referèndum no apareixia fins al tercer dia, sense titular: era tan sols un formatget a una columna i una referència perduda al cinquè paràgraf del text. I això que es tractava del primer sondeig fet pel diari després del 9-N i, per tant, era pertinent constatar l’efecte de la consulta sobre la intenció de vot. Però a vegades no val la pena cuinar les enquestes: n’hi ha prou emplatant-les a conveniència.

I un apunt sobre el títol interior: “Els catalans exigeixen una majoria molt reforçada per a la independència”. Astuta tria de verb: proactiu, denota iniciativa i fermesa. Però, com sabem, els catalans estaven escarxofats al sofà sense exigir res fins que l’enquestador va fer sonar el telèfon. Se’ls va demanar “Quina majoria hauria de tenir el Parlament?”, en un condicional neutre, i se’ls va oferir un menú de respostes. I una era “Majoria de dos terços”, a la qual s’afegia la cua condicionadora “com es requereix per reformar l’Estatut”, com volent dir: “Aquesta, aquesta és la bona”.