Per unes condicions laborals justes per al verb ‘arrabassar’
Ara que ja hi ha els ajuntaments constituïts, és hora d’agafar el verb arrabassar (i el seu germà castellà arrebatar ) i preparar-los un jaç reparador: que descansin, que me’ls han deixat ben gastats. I, en la majoria de casos, fent-los servir de manera discutible. Anem al diccionari. El DIEC diu que arrabassar és “Prendre violentament (alguna cosa) a algú”. La Real Academia ho defineix com “ Quitar con violencia y fuerza ”. La premsa que ha volgut castigar algun pacte -oblidant que no es voten alcaldes, sinó regidors que formen majories per escollir-ne un- ho ha fet usant i abusant d’un verb que té càrrega de violència en el seu significat. Així, una opció del tot lícita en el nostre sistema polític passa a quedar tacada d’il·legitimitat. A més, el verb suggereix també que hi ha un legítim propietari dels ajuntaments, la qual cosa és una consideració no excessivament democràtica. I els que han fet servir aquesta pràctica són els sospitosos habituals. Fem la prova. Poso a Google “ Arrebata ” i “ ayuntamiento ” (en castellà, perquè el verb és més habitual en aquesta llengua). Els deu primers titulars coincideixen a fer servir el verb per a pactes on hi ha partits d’esquerra. I els mitjans que els publiquen tenen una línia editorial contrària als partits protagonistes. És veritat que la majoria de pactes s’han forjat per foragitar el PP però és que quan són el PP i Ciutadans els que arriben a un acord -contra una majoria possible- aleshores s’explica de manera diferent i s’invoca el cristogròs de la governabilitat. “Ciutadans canvia de plans a Almeria i permetrà al PP governar” (Libertad Digital) o “El PP i C’s segellen un «acord històric» a Madrid” ( Abc ), per posar-ne dos exemples. En tot cas, arrabassar, arrebatar, bon descans. Heu d’estar ben esllomats.
