La cua al caixer com a unitat de mesura de crisi

Aquest diumenge la foto de portada d’ El País mostrava diverses persones fent cua en un parell de caixers automàtics d’Atenes. La idea és suggerir por de corralito i acompanyar bé el titular d’obertura: “Grècia es precipita a l’abisme de sortir de l’euro després del referèndum”. El que sobta és que sigui el segon dia en poc més d’una setmana que el diari de Prisa ocupa la primera pàgina amb una foto de cues en caixers grecs. Aquesta hel·lenocaixofília probablement s’explica perquè, quan van publicar la primera foto, hi va haver revolada a les xarxes: el caixer en qüestió era un dels més cèntrics de la capital i, segons piulava una espanyola que viu a Atenes, “està així cada sant dia”. A més, s’hi veia un segon caixer, però pel tall de la foto només s’apreciava una persona esperant. Quanta cua hi havia allà? El fotògraf admetia a Twitter que cap: només aquell home de la imatge, que ja estava operant. Ara la retirada és un fet -es parla d’uns 400 milions des de l’anunci de referèndum- i El País es rescabala amb aquesta segona foto (que apareix, amb variants, en molts altres mitjans). És un “Ho veieu?”. En tot cas, cal reflexionar sobre fins a quin punt aquest corralito haurà sigut -no només, però també- un clàssic cas de profecia autocomplerta atribuïble al tremendisme dels mitjans.

On a lighter note. Amb la possible excepció de l’acudit del gos Mespopes -proposta de traducció-, les gracietes estan subjectes a l’erosió per abús. La Razón va publicar el 26 de gener una portada amb el titular “Desgrècia” per saludar la victòria d’Alexis Tsipras. El 3 de maig, hi insistia amb “Cent dies de «desgrècia»”, i aquest diumenge hi tornava amb “Tsipras i Varufakis, al caire de la DESGRÈCIA”. Que sííí...