07/05/2017

A l’espera d’una bona sèrie de terror

2 min
A l’espera d’una bona  sèrie de terror

El gènere de terror passa per un bon moment en el cinema. Després d’un parell de dècades en què semblava que les pel·lícules de por només apel·laven al públic adolescent, els últims anys hi ha hagut una revitalització del gènere, amb propostes que superen el vell esquema de reunir un grup de nanos hiperhormonats, per tot seguit anar-los matant cada un d’una manera més horrible que l’anterior. Diria que hem retrobat el gust per l’atmosfera, més que per les vísceres. Encara no hem igualat l’últim període d’esplendor creativa -el que va de La llavor del diable fins a La resplendor, passant per L’exorcista -, però cada any hi ha un grapat de films notables que, a més d’estar ben filmats i interpretats, eixamplen el gènere, en comptes de només arrepenjar-s’hi. Cito It follows, The witch o Raw, per posar tres exemples amb grau sanguinolent dispar.

En canvi, a la televisió, ¿quina és la gran sèrie de terror? Per popularitat, li correspondria a The walking dead. Res a dir de la seva eficiència: està rodada amb nervi i funciona com a sèrie d’acció. Però a mi em sembla massa deutora encara dels esquemes dels noranta, i em costa reconèixer-li cap aportació pròpia rellevant i específica al gènere de terror. Tampoc em sembla que American horror story passi de l’efectisme visual estèril: bona factura, bons actors, però tot al servei, al capdavall, d’una certa buidor interna. També excessivament esteticistes em semblaven els vampirs de True blood, que semblaven acabats d’arribar d’un anunci de Levi’s. Per no parlar de la risible Outcast, amb aquell noiet intens i els seus exorcismes a cops de paella. Potser Les revenants era la més elaborada i la que depenia menys del gore per captivar l’espectador: espectral i atmosfèrica -amb una banda sonora excel·lent de Mogwai-, va fer una primera temporada notable però una segona de tan dispersa que tampoc no quedarà com una fita.

En els últims deu anys, grans directors com Lars von Trier (Antichrist), Michael Haneke (Funny games) o Jim Jarmusch (Només els amants sobreviuen) han deixat obres que poden ser encabides dins del gènere de terror i que tenen una vàlua artística innegable. També Park Chan-wook (Stoker) o Nicolas Winding-Refn (The neon demon . Quin és l’equivalent televisiu? Per què els creadors de sèries de més prestigi esquiven el terror? Ara que tant de talent cinematogràfic troba aixopluc a la petita pantalla, ¿hi haurà algú que s’atreveixi amb el terror? Per sort, David Lynch ens espera d’aquí poques setmanes amb el retorn de Twin Peaks. Encendrem un ciri negre. No ens fallis.

stats