Qui té por de Montoro Woolf?

El País s’ha tirat periodísticament a la jugular del ministre Montoro amb un tema que amenaça de dessagnar-lo. Explica com va muntar un despatx -absent del seu currículum oficial, ehem- actualment investigat per endur-se una adjudicació sense concurs, en un cas de possible prevaricació. Del publicat fins ara es desprèn que els capitostos del bufet o bé han trobat feina al ministeri, com a mà dreta de Montoro, o bé s’hi han quedat i han vist com la facturació creixia més d’un 100% gràcies a contractes com el rebut per la Comunitat de Madrid, de dos milions d’euros. La resta de mitjans de Madrid, però, no s’han enganxat gaire a aquest tema. Al contrari, a les pàgines de l’Abc, Curri Valenzuela escrivia: “El que fa enfadar el ministre Montoro és que tanta gent s’enfadi amb ell per la severitat amb què el fisc persegueix els defraudadors mentre, per una altra banda, es queixen que no es combat prou el frau fiscal”. Es referia als cops de colze intercanviats per Prisa i Montoro a finals del 2012. El diari va editorialitzar en contra de l’amnistia fiscal instada pel PP. El ministre va entrar en còlera i va dir que alguns, “en comptes de donar lliçons d’ètica, haurien de pagar els seus deutes”. Va ser una relliscada impròpia, perquè se suposa que les dades dels morosos estan protegides per la confidencialitat. El rotatiu, com és lògic, va redoblar les crítiques. A partir d’aquí, el 2013 El Confidencial Digital diu que Montoro va reunir-se amb diversos mitjans, entre els quals El País, per demanar que rebaixin el to, a canvi de possibles ajuts “com permetre’ls l’ajornament del deute amb Hisenda i la Seguretat Social”. L’article no va ser confirmat ni desmentit, però ja es veu que, si això va anar així, en el cas d’El País o no hi va haver acord o es deu haver trencat.